El vell i Espanya

Assegut a una terrassa de Llafranc, assaborint un tímid migjorn que remou la meva caballera amb una sensualitat nespressiana inaudita, obro el quadern de notes i demano un whisky sol perquè els primers estiuejants pensin que sóc un escriptor maleït, d’aquells atrapats als braços de prostitutes de carrer i alcohol de garrafa. M’excita veure’m amb una identitat robada, una d’aquelles mil vides que mai viuré per falta de temps i de ganes.

Amb el meu traç tremolós intento donar forma a la silueta trencada d’un vell xaruc, amb el bastó tort i la mirada inexpressiva, deambulant sense passió ni estil pel passeig marítim, cercant el buit on reposar el pes de la seva història feta cendra. El paisatge és gris, allunyat de la claror mediterrània per apropar-se a les aigües tèrboles on Caront rema pausadament cap a l’Hades de la memòria.

Mentre vaig donant forma a l’ancià nihilista, faig un glop de whisky i remoc el gel perquè les taules veïnes divisin d’amagat el meu esbós imperfecte. El cambrer em pregunta què estic dibuixant. La supèrbia de l’artista egocèntric s’infla dins meu. Faig un gest despreocupat, com si no anés amb mi.

Doncs mira, vaig responent amb la pausa argentina del que està preparant una aforisme antològic, estic representant una metàfora d’Espanya. El cambrer em mira garrativat. Si, no em miris així company, Espanya li queda un últim pas per rebre el títol de país subdesenvolupat caigut al buit absolut. El matrimoni del costat para la orella. Quin pas? Pregunta el cambrer esperant una dissertació sobre la inutilitat dels bancs dolents. Claríssim, guanyar una altra Eurocopa i seguir amb al tendència de sentir-se orgullosa de si mateixa pels èxits esportius. I Catalunya? Em pregunta amb violència el matrimoni del costat. Doncs, Catalunya, si no canviem el peix al cove per les estisores, hi anirem tot darrera.

El silenci s’apodera de la terrassa del restaurant, i per primera vegada em sento un intel.lectual útil pel futur de la meva pàtria catalana, segurament per això, decideixo trucar a la Queralt per intentar-ho de nou.

Article publicat avui a El 9 Esportiu

Depressió identitària

Ho admeto, des de la decisió pública d’en Guardiola de deixar el Barcelona, no he menjat més pa amb tomàquet amb pernil ni he cantat el Vilorai abans d’anar a dormir. Estic abatut. He cremat la imatge de Santa Eulàlia amb un gest anarquista i he regalat a un amic meu de Venècia les milles de Manel per veure una bona armadura. Res de res. Pateixo una depressió identitaria que m’ha portat a tornar a pagar els peatges, a mirar-me amb afecte l’Aleix Vidal-Quadras, a pintar el Quadern Gris d’en Pla amb els colors de la roja mentre ballava el waka waka, i sobretot, el més important, a treure els meus 2.234 euros de La Caixa per portar-los al Santander previ regal de vaselina per preparar el terreny. Em sap greu però per més que busco no li trobo raó de ser. Em sento com el dia després de la mort del Floquet de Neu, com la tarda que la Maria Carme Fornesa em va dir que no mentre li recitava versos d’en Joan Margarit al costat del desconsol d’en Llimona (Va preferir marxar en braços d’un australià amb cara de koala).

Si estimat lector, estic desequilibrat i capcot. M’excita la Esperanza Aguirre, em ve de gust visitar Badajoz, llegeixo escrits de Pío Moa, i aixeco el braç al costat del Gomà mentre el merengue em regalima per la boca. No us ho volia dir però els metges em volen internar en un centre clandestí als peus del Montseny perquè torni a degustar el plaer de ser català, però no puc, em supera, prefereixo pensar que seré feliç a la terra subvencionada del sud, fent unes cervesa de migdia amb un familiar de Garcia Lorca mentre renego del meu passat de maqui al costat del fantasma del timbaler del Bruc.

Ho haig d’admetre, tinc una gran admiració per en Tito però res té sentit sense en Pep, o això m’han fet veure certs sectors del meu país obsessionats en crear déus falsos per matar-los el dia menys esperat, i creure’s per un moment que ells, són els vertaders creadors de la realitat. Per la seva culpa demà ingresso als peus del Montseny. Cadascú amb la seva consciència. Tu sabràs.

Article publicat avui a El 9 Esportiu

Setmana de família i amics

Aquesta setmana és la dels amic i la família a casa. Patates, fuet barat, pizzes de la marca que tots sabem, aigua per les embarassades, i cervesa catalana per la resta. Algú li ha dit en David? No, em sap greu, no calla durant els partits i no et pots concentrar. Home, com et passes, jo necessito silenci i si es parla, és per veure com podem millorar el joc col.lectiu, per insultar en Pepe, o demanar que surti en Tello, però em sembla malament que no li haguem dit. Tens la consciència massa fina. Potser si. Els nens ja dormen? He tancat totes les portes perquè no ens sentin. Adient. Buf, ja fa tres anys del gol d’Iniesta a Stamford Bridge! Si, aquests anglesos ens tenen ganes, però no ens enganyem, és un equip envellit, no tindrem problemes. Així ja et veus a la final? Home, veure-m’hi no però ho tenim molt bé. Doncs jo estic ben escagarrinat, no sé, aquesta gent té la última opció de guanyar la Champions. Ai, noi, ets un maníac depressiu que no confies en el profeta. En Cruyff? No, home, en Guardiola. A veure, depressiu no, però saps què? Últimament m’estic tornant un indignat, net i ben vestit, això si, però indignat, tot puja menys els sous, no sé on anirem a parar. Vols deixar la mateixa cantarella de sempre? Ara l’important és veure si sortirem amb defensa de tres, oblida’t de la gasolina perquè pensa que a última hora, un amic meu de Dubai m’ha dit que tirant Vi de la Borgonya barrejada amb aigua en gas, el cotxe funciona dues hores per inèrcia. No fotis! T’ho juro! Per cert, hi ha en Jan? Em sembla que no, deurà arribar just al començament del partit, com sempre. Buf! Estic molt nerviós, avui hem de guanyar si o si, perquè si perdem... Doncs mira, si perdem ens quedarà haver passat una estona plegats veient el futbol. Què vols dir? Que el Barça és una excusa per veure’ns? Home, doncs si mires al voltant i veus com aquestes trobades t’ajuden a estar més unit amb la gent que estimes, doncs la veritat, si que és una excusa, una excusa fantàstica, però una excusa.

Sabor de barrio

Deambules durant una nit d'estiu per una ciutat cosmopolita on ets un espectre per les demés persones que com tu, cerquen un impossible per les entranyes d'edificis en ruïnes. Cerques. Cerques i no trobes perquè t'ha pres el viatge com la via fàcil cap a la felicitat. Error. Recorda Ítaca. Si la trobes pobre no és que Ítaca t'hagi enganyat, savi com t'hauràs fet. Això és el viatge, una travessia personal cap a l'autoconeixement que no acaba d'arribar mai del tot. Et decepciones, és el mateix de casa teva però a tres mil kilomètres nord enllà, com aquell poema de l'Espriu que portes retallat a la butxaca per quan arribis als peus del mar i cridis llibertat als quatre vents. Ja no en tens ganes. Ho trobes ridícul i ampalagós. No ets poeta, t'ho recorda Rilke, tampoc periodista, t'ho recorda Pla. Res de res. Segueixes caminant però no saps el per què de tot plegat, l'error està dissimulat entremig d'una boira artificial que et cobreix la mirada. Se t'acosta un desconegut. T'abraça, et roba la cartera i a cau d'orella, et diu que t'ha faltat caminar escoltant Sabor de barrio del Gato Pérez per saber quina textura tenen els somnis. Marxa amb calma. No el persegueixes encara que porta la teva cartera. T'ha dit la veritat.

Lucky town: l'àlbum oblidat

Lucky town té el problema de ser un germà bessó de Human Touch, d'haver sortit al mercat el mateix dia i haver estat eclipsat per la mediocritat objectiva d'aquest últim. El fet que després de cinc anys de silenci discogràfic i d'absències als escenaris, Springsteen treiés un àlbum de cançons sense ànima, lineals i gastades com la majoria de les de Human Touch, va arrossegar un bon disc com Lucky Town a l'abisme de l'oblit, i tot per l'estratègia comercial de treure dos treballs diferents alhora perquè el boom de la tornada de Springsteen als estudis fos superlativa. Un error perquè la conseqüència directa és que cançons com If I should fall behind, Better days, Living proof o Lucky town, hagin passat a tenir un paper secundari dins la seva discografia.

Per això reivindico aquest disc, perquè el vaig escoltar moltíssim a la meva època estudiantil a Barcelona, i mostra que Springsteen sense la E Street Band, també és capaç de fer un molt bon disc amb les guitarres enxufades, i que l'accident nefast de Human Touch és això, un petit accident que a vegades penses que no és tant greu quan escoltes Real World o Roll of the dice, però si, no ens enganyem, Human Touch és la mostra que Springsteen també és humà i a vegades la caga, si no escolteu Cross my heart o Gloria's eyes...

El metge ja m'ho va dir

Segurament no guanyarem la Lliga, primer era impossible, després gairebé impossible i ara molt difícil. Tot passa per guanyar tots els partits d'aquí al final amb una eliminatòria de semifinals de la Champions pel mig, i que el Madrid punxi un partit. Molt complicat. Ara, això no treu el gran elogi que hem de fer el Barça perquè ha acabat de donar l'últim cop que canvia definitivament la història del club. Estaven a deu punts, distància, que en altres temps, seria ara mateix de setze per allò de deixar-se anar, de veure com impossible arribar a alguna cosa, etc... En fi, una conseqüència de la mentalitat autodestructiva del culé. Què ha fet aquest equip? Doncs davant el repte impossible ha seguit a la seva, anar fent, partit a partit, intentant fer la feina ben feta, sense pressa, i ha rebut una recompensa que ja va adelantar el metge que m'ha tractat del Guillain Barré. Era el dia després de la derrota a Pamplona. Estàvem a deu i tenia visita. Ell, és un fanàtic de l'Athletic que es mira la situació des de la distància, li vaig dir que la Lliga estava perduda i em va dir: Frank, el Madrid si vol guanyar aquesta Lliga haurà de puntuar al Camp Nou. Però què diu doctor? Ja ho veuràs, el Madrid tindrà un final de Lliga molt complicat, en Mourinho està cremant els jugadors i ho acabarant pagant. No dic que guanyeu la Lliga, em va repetir, però l'hauran de venir a sentenciar a Barcelona. Doncs mira per on, a part de saber què és un Guillain Barré, el metge també en sap de futbol.

Per cert, una imatge que val més que guanyar la Lliga, la rectificació pública que Pepe és apte per jugar a futbol, això si, amb un equip de desequilibrats com ell.

Louisiana o els camps de cotó

Va entrar a la primera, i no amb un deix superficial, sinó amb profunditat, sense cap mena de mesura. D'entrada, sense haver-la escoltat mai, em va regalar un deix nostàlgic difícil d'aconseguir, amb una melodia que et va tranportant fins un indret desconegut amb rostres familiars al teu voltant. Ah si, ja me'n recordo és la cançó que podria haver cantat durant la meva adolescència i em va faltar, per això em mostra sense escrúpuls el meu passat, perquè haig de recuperar tot el temps perdut.

Segona escolta. Deixo la melodia de banda i em centro en la lletra. Excel.lent. Perfectament mesurada, tristesa amb esperança, retrobament des de la distància, punt de vista intern, una carta llegida per un personatge, alliberació sense deixar de ser qui ets, contradicció entre voler ser tu mateix, allunya't dels teus, però mantenint la necessitat de sentir el calor del bressol matern. La complexitat mateixa de la vida feta cançó, perquè a la nit, no és fàcil distingir bona nit i pantalons. En fi, una cançó que val una carrera. Escolteu-la. Jo espero el concert el dia 4 de maig a l'auditori només per aquesta cançó.

L'efecte Nespresso

Un mal dia. Núvols glaucs amb un petit ruixat per baixar-te l'autoestima, una pluja que t'agafa sense paraigües i t'ajuda a arribar tard i xop a una cita. No en tens ganes. És pesat, fantasma, i tendeix a vendre't que els teus problemes són ximpleries de mainada. Una hora i facturat. Buf. Encara queda molt per la nit, el dia s'allarga i s'allarga. Només queda una solució: anar a la botiga de Nespresso.

Entres a la botiga i l'apatia del clima es desdibuixa en el somriure del noi de fosc que et dóna el número de torn tractan-te com un personatge important. Ets important. T'ho creus i observes amb dèlit l'estanteria plena d'estils de cafè. Les llums i la modernitat del local et brinden una sensació de prosperitat i esperança en el futur. Et toca. Un altra somriure i tots els desitjos acomplerts amb diferents preguntes sobre els teus gustos. Et tenen en compte, els importa qui ets i què amagues darrera la teva camisa molla per un plugim que no recordes. Fas la compra. Agafes el cafè de Roma perquè sempre t'ha agradat la Piazza Nabona. La dependenta riu. No sabia que hi havia una plaça amb el nom de Nabona. Et convida a prendre un cafè gratuït. Si, si, ho has sentit bé, gratuït. T'estimen. Refuses el cafè i t'acompanya amb la bossa de la compra fins a la porta. Torna a somriure. Surts per la porta i torna a ploure però t'és igual, avui la vida ha reeixit a ritme de Nespresso.

El boig

Texans esparrecats, bambes rugoses per la humitat, una camisa groguenca que recorda en silenci el dia que va ser blanca, una melena canosa anàrquica, i una cara espigada decorada amb una barba desigual de deu dies. Camina encorvat, amb l'esguard fixat als peus, absent del seu entorn. T'hi fixaràs perquè els diferents elements del seu físic van dirigits a donar-li una aureola de bogeria contiguda. El matí l'he vist a Juli Garreta, una dona s'ha hagut d'apartar per no veure's embestida. A la tarda caminava per la carretera nacional en direcció a Llambilles, a mercé d'algun retrovisor que passés massa a prop del voral. A la nit passava per Vilablareix direcció Santa Coloma, sense cap mena de senyal reflectant que el prevenís d'un xoc amb un automòbil. En les tres escenes seguia amb pas ferm cap algun destí que ni ell mateix aconseguia recordar. No l'havia vist mai però en un sol dia me l'he trobat tres vegades en situacions poc freqüents, i mentre estava el llit llegint Cartes d'Itàlia d'en Pla i visualitzava l'amfiteàtrica Gènova, em preguntava si aquest home extravagant no era el boig de la ciutat que sempre havia buscat.

Llafranc

Les primeres meduses s'enclaven sota els velers del port esperant l'estova estival, mentre dos carlistes reciclats, caminen amb una foto de Savalls a la cartera païnt el dinar. L'àpat a la riba del passeig marítim de Llafranc ha constat d'uns cargols salats perfectament cuits per clavar l'escuradents al coll, i estirar-lo secament mentre el polze fa la funció de prevenir l'entrada de residus sobrants a la boca, i un milfulles de formatge de cabra, poma confitada, i foie, que ha servit per obrir la gana de cares el segon plat: un arrós caldós amb diferents tipus de crustacis, el misteriós llobregant, el petrolífer musclu, l'elegant gamba, o la simpàtica escopinya.

Hem començat degustant l'arròs i hem acabat menjant amb tot el significat de l'acció, sense treva, utilitzant les llesques de pa per escombrar els ultims racons de suc amb regust de peix. Excel.lent. Finalment, uns postres que et porten a les bambolines de la migdiada: mascarpone amb figues i un coulant de xocalata acompanyat d'un gelat de plàtan.

Segurament per aquest dinar amarinat, el passeig ha estat lent en plena primavera, com si a l'ambient hi hagués deu graus més de temperatura, i a l'hora de saltar de roca en roca per veure com les onades entraven entre les escletxes, hi havia certes dificultats per tornar a ser l'infant que jugava a ser un mariner anònim als peus de la Costa Brava.