La pastanaga verda

Com recuperar l'autoritat davant d'un fill? (I)

2012-02-17T07:45:00.003+01:00

El dilema de molts pares i professors és la pérdua paulatina d'autoritat respecte als seus fills i alumnes. Perfecte. Un apunt només referent a l'autoritat, creus que la recuperaràs cridant i amb càstigs? No, agafant aquest camí aconseguiràs segurament, un bon resultat a curt plaç, que si no va acompanyat d'un canvi personal, serà la decisió que t'acabarà fent perdre el fill o l'alumne. El càstig té fruït si la persona que l'imparteix té autoritat, si no, acaba siguent inútil i contrapruduent, ara, i repteixo perquè vull ser redundant, si la correcció ve d'una persona amb autoritat, el que en pot treure un adolescent és molt més enriquidor del que podeu pensar.

Com tenir autoritat? Primer estima i sigues conseqüen amb el verb estimar, dedicar temps, no siguis un jutge que només dóna classes d'ètica de segona mà per parlar de les responsabilitats, del futur, de les notes, i bla, bla, bla... No parlis tant i fes. Saps què li entra a l'examen? Doncs perquè li dius si ha estudiat? No veus que dónes imatge de controlador i no de pare? Sigues el seu pare home. Fes-li costat, ajuda'l. Que noti que, després de la teva muller o el teu marit, és el més important. És que la feina em xucla! Doncs decideix, busca solucions, que per altres coses, segur que les acabes trobant. Saps perquè ho dic, perquè quan estàs a la preceptoria i dius que tot és una merda, que el nen no tira, i al final dius que no el veus en tota la setmana, home, potser el problema el tens tu i no el nano, no creus? Per tant, primer de tot, fes de pare. Que sóc dur? Crec que no estem parlant de política si no d'alguna cosa més important.

En segon lloc, en segon lloc demà que això és massa llarg...

La infantesa

2012-02-16T07:11:00.000+01:00

La infantesa fa olor a pa amb oli i xocolata, a futbol sense glamour, a la mort lenta de la vida agrària, a l'orgue de pantalons curts i els genolls pelats, a macarrons del dissabte, a cuixes pelades per camps de terra, a lligues guanyades a l'últim minut, a les set boles de cristall, a la falç d'or, a tinc dos pares, pots comptar amb mi, sempre que vulguis pots comptar amb mi, en qualsevol moment si tu t'en vas de qui, al picu picu de les gaxans, a Alexandre Dumas i els seus mosqueters, a la volta el món de Jules Verne, al Vaixell de Vapor, a les estovalles amb madueixes dibuixades, a les cortines de bany amb elefants jugant a una bassa, a una canasta enganxada a un armari, a Solozabal, Sibilio, Epi, Norris, Trumbo, a cagar el tió i resar un parenostre, a atemptats d'ETA, a petons de la mare, a baralles fraternes, a escalextrixs travessant volcans imaginaris, a un professor amb cama de fusta, a bons preceptors, a juliols amb Pantani, a agost de waterpolo i futbol, a una Eurocopa amb hepatitis, a un Mundial a Rialp, a vaques i gallines, a tomateres i oliveres, a esperances i il.lusions ingénues que es van acomplint a mesura que anem mantant el nen per deixar sortir l'adult, l'home, la persona.

Necessitem futbolistes lletjos

2012-02-15T08:06:00.000+01:00

El culte al cos d’una societat estressada per arribar a temps al gimnàs i perfeccionar aquesta obra fet a imatge i semblança de Déu, ha arribat a l’últim reducte on encara podíem gaudir d’homes lletjos enemics de la proliferació massiva de la metrosexualitat: el futbol. Lluny queden aquelles faccions desagradables dels anys noranta, la mirada etílica d’haver dormit fora de casa de Dragan Ciric, la barba neanderthal del bètic Ivanov i la perruca anàrquica del seu company de selecció al mundial d’ Estats Units, el porter Borislav Mijailov, el germà gran d’Atila, Florin Raducioiu, el desmai tenyit a sobre el cap del seductor Carlos Valderrama, el somriure eqüestre de Michael Reiziger, les dues copes d’ Europa amagades sota la tofa del lletraferit Ivan Campo, o les faccions de proxeneta arrestat que tenia el fumador Robert Prosinecki. D’aquests herois ja només en queda el record nostàlgic quan en un sopar d’homes anònims, després d’haver exposat tothom les seves glòries falses, surten un darrera l’altra amb una rialla sonora on es pot veure la tristesa per la infància perduda. Quins jugadors tenim ara mateix? Metrosexuals de cartró pedra. Avui per ser futbolista has de pretendre ser guapo, tenir un pot de maquillatge a la caseta, utilitzar el twitter de manera sonora i fer “moc moc”. I no parlaré de jugadors com Voldemort perquè seria extremadament previsible i fins i tot podíem discutir si és guapo o no, més aviat em vull concentrar amb els hereus d’aquesta generació i companys de Voldemort, els Ozil, Sergio Ramos, Benzema, Khedira, Marcelo o Callejón, que segurament si haguessin nascut a Catalunya haurien pogut gaudir de la immersió lingüística i al saber català, entendrien aquella cançó que ens recorda que els guapos són els raros, i afortunadament, deixarien de passar-se hores davant del mirall per acceptar ser el que són: hereus d’una generació necessària de futbolistes lletjos per ser recordats quan els sopars d’amics no donen més de si.

Publicat el 24 de setembre del 2011

De botxí a víctima

2012-02-14T08:43:00.000+01:00

Sorprenent. Primer que un jutge com Garzón es posés a les files d'un partit polític anys enrera, i al no aconseguir el ministeri desitjat, fes salt tots els grans escàndols del govern Felipe, amb una clara mostra de la deplorable separació de poders a Espanya. Més tard, que aquest mateix jutge rebi l'exagerada sentència d'onze anys d'inhabilitació per part d'un poder judicial sospitosament afina no a la dreta, si no a l'extrema dreta d'aquest país, que rasca quan veu segons qui a la cadira dels acusats i es fia la decisió a un jurat popular, mai millor dit, que pren la decisió a un hotel on cada dia, hi figura al bar un dels homes de confiança dels imputats. Fantàstic. Manolo Escobar i Alfredo Landa. Ara, això si, per arreglar-ho, la condemna justa i massiva de la figura d'Iñaki Urdangarín, sembla tapar les misèries judicials d'un país que primer mira el color de l'americana de l'imputat, i després acaba decidint segons el que convé.

No defenso Garzón, ni ganes. No oblidem l'atac que va tenir condemnant arbitràriament independentistes en nom de les Olímpiades, però aquesta vegada el botxí ha estat víctima, i demostra que a Espanya, no es depén mai del que és objectivament just, sinó de quin costat bufa el vent per saber si el que has fet ha estat un escàndol o una petita relliscada sense importància que et permet anar a sopar a un bon restaurant amb les butxaques plenes, l'historial net, i americanes noves de trinca.

La orquesta del Titanic: un disc honrat

2012-02-13T12:00:00.000+01:00

És un disc honrat. Volien tornar a sortir de gira junts i regalen cançons noves fetes a quatre mans per tenir una maleta amb la que poder anar orgullosos, per no semblar dinosaures que s'aprofiten dels seus mediterráneos que van estan plorant durant 19 días y 500 noches, i la veritat, és d'agraïr perquè mostra la honradesa de l'artista que necessita provar coses noves per sentir-se realitzat i que no es conforma en fer un Rolling Stone, repetir fins la sacietat el mateix espectacle durant anys.

Després el treball en si mateix ja és irregular, podem anar d'una obra mestra, antològica, i que segurament està a l'altura de les seves grans cançons com és Martínez, una peça molt serratiana d'homenatge a les morts vivents de Sabina, a altres cançons molt completes i amb una sarcasme treballat com Cuenta conmigo, Idiotas palizas y calientabraguetas o Quince o veinte copas, i una finura excel.lent que dóna nom al disc, La orquestra del Titanic, i a partir d'aquí, cançons previsibles amb algun toc brillant com Canción de Navidad y el Despues de los despueses, i les demés, cançons acceptables que no passaran a la història més enllà de la gràcia de sentir un Sabina implicat amb el català.

De totes maneres, a pesar dels alts i baixos del disc, repeteixo que la honradesa de treballar a quatre mans per tornar a sortir a la carretera als seixanta anys, diu molt d'un compromís amb el treball, amb la seva obra musical, i això els fa molt grans i dignes d'elogis.

Pensaments arran de la mort de Whitney Houston

2012-02-12T22:19:00.000+01:00

Viure no és fàcil i la convivència amb la frustració és la pitjor malaltia per curar. Avui ha mort Whitney Houston, un exemple de recerca fallida de la felicitat, una mostra de la persona que es pensa que la plenitud està en l'èxit professional, i que un cop arriba a dalt de tot se'n adona que el que buscava no estava allà dalt de l'escenari amb milers de persones cridant el teu nom. Una llàstima. I dic llàstima perquè m'apena el discurs de persones que parlen d'ella com un referent, musical si, però res més. No és referent de res més. Ni ella, ni Kurt Cobain, ni Janis Joplin, ni Jimi Hendrix, ni Amy Winehouse. Artistes amb un talent fora del normal, que van trencar motlles, però que a les seves vides personals varen fracassar, perquè totes elles, feien servir aquella frase del Neil Young que millor cremar-se que apagar-se lentament. I es varen cremar amb les drogues, l'alcohol i els excessos. Repeteixo. Una llàstima perquè la seva projecció pública podria haver servit per molt més que donar gust musical als seus fans, i s'han quedat amb això, amb pobres persones cremades per una visió equivocada de la vida. I és perillós, perquè mentre Maradona tothom veu clar que és un desgraciat que va saber jugar molt bé a futbol, els cantants se'ls veu com a referents per la vessant emocional de les seves cançons i per la influència que tenen a la nostra biografia personal, i a vegades, agafem com a referent persones que han estat desgraciades a les seves vides però van saber fer grans cançons. Whitney Houston era una cantant majestuosa, però la seva vida és un clar exemple que si t'equivoques de camí, les misèries de la persona no entenen de diners ni de fama. Per mi, sincerament, i ho dic amb tota la pena del món i admiració musical que li tinc, va ser una desgraciada, i ho dic en el sentit de dolor que comporta la paraula.

Només queden nou setmanes i mitja

2012-02-11T09:14:00.002+01:00

Sol arriba deu minuts abans del partit. Saluda als altres pares i fa un cop de cap afectuós a la mare divorciada amb fama de lleugera que avui, aprofitant les primeres fredors, s’ha posat les botes de cuir per marcar estil davant el seu admirador secret. Ell, retirat prematurament de la fama futbolística per un genoll lesionat, vol fumigar per sempre la seva frustració juvenil realitzant d’entrenador a l’ombra, perquè ja se sap, el pobre noi que entrena els nanos és això, un desgraciat universitari que en prou feines sap que el 4-4-1-1 s’ha de jugar amb dos carrilers ràpids per acabar amb quatre atacants dins l’àrea rival i un mig centre esperant a la mitja lluna. Comença el partit i es rasca la calba al mode guardiolà o sigui, amb els dits arquejats i passant les puntes per sobre el territori àrid amb la rapidesa del que ha de pensar una solució per dinamitzar el joc de l’equip del seu fill, i sobretot, per pressionar l’entrenador perquè canviï el central rodanxó que a part de donuts, es menja totes les pilotes llargues de l’equip rival. Res a fer-hi. Ja comença a estar fart d’aquesta escola obsessionada en veure el futbol com una eina per educar els nens i que deixa jugar als lents i els pixafreds. Ell tant sols acceptaria el fill de la mare divorciada, un Rochemback amb la pilota als peus, o dit d’una altra manera, el preu a pagar perquè la mare, una plagi excel.lent de Kim Basinger, es passegi amb botes de cuir pels camps buscant una invitació a un restaurant de luxe. Ha acabat el partit i el seu fill puja al cotxe. Un desastre. Derrota per 3 a 4 debut els contractats del rival, un equip de poble amb aires de grandesa falsament professionalitzat: si no serveixes no jugues perquè s’ha de guanyar a qualsevol preu per pujar de categoria. De totes maneres, a pesar de la derrota, ell està tranquil perquè ha parlat amb el coordinador de l’equip de poble i ja sap on jugarà el seu fill la temporada que ve. Tant sols li queden nou setmanes i mitja per passar comptes amb el seu passat.

Publicat a EL 9 Esportiu el 1 de novembre del 2011

Volem ser com Els Pingüins de Madagascar

2012-02-10T07:39:00.000+01:00

Kowalski. Ricco. Capità. Recluta. Aquest és l'ordre, no és jeràrquic però dóna la sonoritat perfecte per dir els noms d'una tirada pingüinesca. Kowalski és el matemàtic, el calculador, l'obsessiu per trobar la mesura adient de tots els actes. Ricco és el neuròtic, psicòtic, violent, que espera amb anhel el moment per deixar anar la seva fresa gutural i treure una bomba per ser llençada a l'aire lliure sense més destinació que la pròpia diversió. El Capità és el líder, la veu de l'autoritat, el Clint Eastwood dels pingüins que sovint frega la figura del Superagent 86. El Recluta és el sensible, l'amic dels animals indefensos, el soldat totalment venut a la voluntat del seu líder incapaç de fer mal al pròxim.

Aquest grup de pingüins esvalota Vilablareix des de fa uns mesos, a uns perquè els hi fa gràcia veure pingüins moure's amb tanta lleugeresa, i d'altres perquè es rebenten amb l'humor absurd acompanyat per les figures necessàries del superbi Rei Julien, el criat silenciós d'en Maurice, i el gust per ser maltractat d'en Mort. Són fantàstics, d'una gràcia natural que fa passar una estona genial a diferents generacions. Nosaltres volem ser com ells, viure un dia al Zoo del Central Park i fer una operació dirigida pel Capità per poder rebentar el pesat del koala. No sé vosaltres, nosaltrs de grans volem ser com els Pingüins de Madagascar.

Volem Guardia Civil

2012-02-09T07:41:00.000+01:00

Faré l'article en català tot i que algun dels mossos doctorats en filologia espanyola per la Universidad de Salamanca, que s'han especialitzats en la mitologia en l'obra de Góngora, no el dominen del tot bé com han demostrat a les últimes manifestacions protestant per la disminució de recursos que han patit. Em sap greu. Me sabe mal. Mireu, primer de tot dir que estem tots iguals, professors inclosos, i no anem a fotre el pena d'aquesta manera, amb una actitud de nen enfadat perquè per sobre de tot està la dignitat, en segon lloc, no us penseu que la vostra feina és la més important que existeix, que sense vosaltres no podríem viure i tota la pesca. Tothom és important, ningú és imprescindible, i vosaltres actueu amb la supèrbia del que es creu totalment necessari. En tercer lloc, molts de vosaltres que aneu profanant la llengua de Cervantes i que us pixeu a sobre del de la Rodoreda, heu anat a parar aquest sector per necessitat i no per vocació, com es pot veure amb algunes actituds d'abús d'autoritat d'algun sector d'aquest col.lectiu. I finalment, dir que no us poseu gaire tontets que demanarem que torni la Guardia Civil, que per lo menys porten la bandera espanyola i així si ens hem d'atonyinar ja veus que lluites contra l'invasor i no hi ha cap mena de problema, perquè vosaltres teniu la santa llet de portar la senyera i això, a vegades confon. O sigui, més calma, que tots estem aguantant el temporal i no anem muntant xous de mainada perquè els papes ens aplaudeixin, a veure si haurem de deixar anar els indignats perquè posin ordre.

Sort que ha guanyat Rubalcaba...

2012-02-08T07:43:00.002+01:00

Rubalcaba representa sens dubte, el socialisme d'arrel sindicalista, l'ombra de Felipe i Guerra, l'últim polític present de l'època dels GAL que intentarà donar respostes contemporànies amb el risc de caure en un discurs maniqueista propi de mitjans del XX. Ara, molt millor els festejos amb l'obrerisme de Rubalcaba que el discurs de manual, buit, i per imbècils que porta fent la Chacón des de fa anys. La seva victòria hagués estat molt perillosa, primer per Catalunya perquè hagués representat la submissió absoluta del PSC a Madrid, que ara, amb el jacobinisme de Rubalcaba, tindrà una necessitat de fer-se valer que pot ser molt positiva pel país, i en segon lloc per Espanya, no vull ni pensar com seria la oposició de Chacón amb uns temps com aquests. Apocalipsis total i majoria del PP d'aquí quatre anys.

Els que no som socialistes ni tenim cap mena d'intenció de porta camises vermelles ni aixecar roses amb el braç esquerra, ens hem de felicitar per la victòria de Rubalcaba, que encara que no representa el canvi de res, ni dóna llum a una nova generació de polítics socialistes, ens salva del discurs buit, populista, progre i demagògic, que hem tingut durant set anys amb en Zapatero, que per acabar de tancar el cercle va gosar dir que si no hagués actuat, Espanya s'hagués saturat el maig del 2011. I ho va dir presumint, com si exercicir de president fos un mèrit. Sort que la Chacón torna a passar a un segon pla, perquè l'ombra de Felipe encara es pot suportar, però la d'en Zapatero seria inaguantable i mentidera.

Un article perdut

2012-02-07T07:08:00.000+01:00

L’aprenent a articulista escriu amb dificultat èbria un llistat de temes on hi pot treure suc per donar essència al seu escrit quinzenal: Rectificar la Chacón fent-li veure que físicament s’assembla més a Pepe que a Messi? No, seria una falta de respecte per una dona dedicada a defensar primer el seu prestigi polític, i després a Catalunya. Ha d’apuntar més amunt. Donar èmfasis a la segona joventut de Puyol i fer una exercici simètric amb Maldini? Típic, tòpic, previsible i vulgar. Necessita ser més original. Explicar la enèsima palla mental de Karl Marx si veiés l’alienació de Karanka per poder menjar a final de mes? Home, el tema li agrada però dedicar un article al gosset faldiller de Mourinho és exagerat. Fer una apologia dels valors que Rafa Nadal dóna a les noves generacions? El seu pare no li perdonaria, sempre li diu, aquest noi sembla bona persona, llàstima que és del Madrid. A última hora, pensa l’articulista mentre escolta La Orquesta del Titanic de Serrat i Sabina, sempre queda esbossar una radiografia apocalíptica del Girona fent una descripció decadentista del president tocant el violí mentre tot el vaixell s’enfonsa, però ara mateix, el podrien titllar d’oportunista, i això, només ho és amb les dones a altes hores de la matinada. Segueix pensant. La necessitat de sancionar Balotelli quatre partits més per un pentinat hortera? Massa autoritari, i encara que vagi ebri, l’articulista sap que si un d’aquells analfabets cap rapats ho llegeix, se la juga acabar sota un cotxe. Així doncs, què li queda per emplenar la columna? Defensar Messi? Ja ho fa ell sol. Parlar sobre els àrbitres? Això mai, perquè després podria patir la resposta de Callejón i tanta erudició de cop li podria empitjorar el Guillain Barré que pateix des de fa tres setmanes. Finalment, rendit, l’aprenent a articulista envia un correu al cap d’opinió del 9 demanant perdó perquè no ha estat capaç de trobar cap tema interessant per emplenar la seva secció. Buf, un article perdut, es diu a si mateix mentre emplena la copa i acaba l’ampolla.

Article publicat a El 9 avui mateix.

M'he comprat un bastó

2012-02-05T09:49:00.001+01:00

Sempre m'havia fet il.lusió i ara tinc excusa. M'he comprat un bastó marronós, allargat, de punta rodona, per poder tornar a caminar pel carrer sense por de caure. Segons els metges, la situació d'inestabilitat pot durar setmanes, per tant, podré disfrutar aquests dies per caminar com un poeta maleït, com el propietari d'un cabaret en ruïnes, com un gentleman arruïnat, com un cantautor retirat, com un aristòcrata sense escrúpuls, amb el meu bastó, el barret comprat a Montmartre,i la vestimenta marronosa de socialista franciscà segons els d'esquerres, de comunista de merda segons els de dretes.

Tot té una part positiva, i aquest imprevist de la salut em permetrà la frivolitat d'utilitzar el bastó, amb el conseqüent gust de veure les cares dels gironins quan vegin un jove barbut caminant amb pausa, a l'estil Marichalar, a mig camí entre el murmuri constant, la pena silenciada, i l'escàndol soterrat. Només et demano, que si em veus pel carrer, i això va concretament per tu, imbècil graciós, no facis la brometa de xutar el bastó perquè cauria a terra, em faria mal i després ja no podria utilitzar-lo més perquè el deixaria clavat a un forat molt concret del teu cos.

Enyorant l'hivern

2012-02-04T09:49:00.000+01:00

Fred des de l'habitació, passes lentes i imaginàries sobre la neu, moviments en càmara lenta per tastar un aire pur que ve del nord, nostàlgia de l'hivern, del glaç, de fregar-se les mans sense guants, de tapar-se la boca amb el coll d'un jersei vell, de posar les mans sensibles sobre la neu i escriure amunt i crits amb tinta invisible, d'agafar una bufanda dandy per seduïr extrangeres, de pujar el cotxe i veure com el termòmetre baixa fins arribar a l'escola. Nostàlgia. Nostàlgia dels hiverns amb pantalons curts a Bell-lloc, dels llavis blaus als entrenaments del vespre, de fer rugby a les 9 del matí amb l'herba glaçada, de canviar-nos a vestidors sense calefacció, del dolor per una pilotada seca a la cuixa descoberta, de la musculatura destensada sota l'aigua calenta, del corre, corre, corre, que si no agafareu fred. Tancat a casa, enyoro aquest hivern autèntic que ha arribat com els millors regals, a última hora quan ningú ja hi comptava. Deixeu-me que li digui sense embuts, menntre sona una cançó al país d'aquell fred tant blanc que amaga una terra tacada de sang: Hivern, et trobo a faltar.

El pitjor és en Karanka

2012-02-03T16:04:00.004+01:00

Hi ha un personatge del Madrid que fa molta més ràbia que Mourinho. Aitor Karanka. En Mou al cap i a la fi, és l'entrenador, és el que mana i per tant, ell decideix com vol actuar per treure els millors resultats. Res a dir més enllà que no m'hi sento còmode i que no m'agradaria que em representés, però repeteixo, ell és igual a Madrid, a Londres, o a Milà, no enganya a ningú. Ara, l'altra? Aquest gosset que el va mirant de reüll, que va repetint els seus gestos com si fos un titella manipulat, que sense haver estat a Italia fa el típic gest d'ajuntar els dits i moure'ls amb un somriure, que intenta simular el to cínic i sarcàstic del seu cap quan aquest l'envia a les rodes de premsa, que quan el portugués surt de la banqueta ell a darrera com un llepon, aquest home és lamentable. Tothom se'n fot d'ell. I temps el temps, però el dia que en Mou deixi el Madrid, aquest engreixarà les files de l'INEM, qui voldrà un tio que durant dos, tres, quatre anys, ha demostrat tenir una incapacitat per ser qui és? Home, podem dir, potser ell és així? Tothom recorda el Karanka jugador, res a veure amb aquesta actitud de mort de gana, de venut, de calçasses sense remei. Per què em fa tant ràbia, si no sóc del Madrid? Perquè com a persona m'indigna que un personatge públic estigui orgullós de ser alienat per algú altre, ja que només em pensava que això era propi de nens de primària que estan sotmesos al líder de la classe, fins que es van fent grans i veuen que ells tenen un discurs propi a banda del líder.

Noi, planteja-t'ho, en Mou farà ràbia, perquè al cap i a la fi, és un entrenador que amb un estil polèmic guanya, guanya i guanya, ara tu, fas ràbia perquè ens treus la dignitat com a persona, i a, veure't sentim vergonya aliena. Ni Cristiano, ni Pepe, res de res, el pitjor és Aitor Karanka perquè ens devalua a tots plegats.

Nevada (o com veure Malevitx per la Candelera)

2012-02-02T22:02:00.002+01:00

Si fos dona voldria un lladre sense pedigrí

2012-02-01T06:15:00.000+01:00

Si fos dona no voldria espelmes a sobre la taula pampallugant al ritme de Manel, ni versos de Martí i Pol escrits ben d’hora ben d’hora al ritme d’una pel.lícula de Trueba buscant soldats perduts a Salamina, la veritat, ni tant sols anhelaria la mirada il.lustrada del lletraferit condemnat a viure a un món d’analfabets orgullosos de la seva condició. Res de res. Si fos dona abandonaria els marits responsables de verb humil per caure als braços d’amants amb dits erectes cap a l’infinit, aquells homes sense escrúpuls seguidors de la filosofia de tocador de Sade que han enterrat la ètica a un cementiri on hi descansen els cadàvers de les utopies fracassades. En el supòsit de ser dona, m’imagino el meu amant amb una mirada amenaçadora mastegant-me a cau d’orella uns versos seductors de Byron tot enaltint la seva bellesa per aconseguir el seu plaer a costa meva, amb un posat altiu propi del que defensa que el tamany no importa perquè sap, abans de començar el festival on presumirà de les seves conquestes passades, que la té petita. Ell, que s’ha passat cent vegades l’últim tango a Londres perquè té el trauma de no haver-se emportat al llit la desitjada orelluda, marxarà a primera hora del matí sense ni tant sols regalar-me un petó d’homenatge, deixant al capçal el record perenne del verb de Pessoa pronunciat per un lladre sense pedigrí. Ara, la realitat és cruel i sóc un home mediterrani, i al ser home primer i mediterrani després, em quedo amb el lector de Martí i Pol perquè és la única persona que deixaria dormir amb la meva dona sabent que només es donarien un petonet al front de bona nit, de l’altre, no puc dir el mateix, perquè tot i coneixent la lleialtat de la meva muller, segur que ho intentaria per acabar negant-ho quan els demés l’apuntessin amb el seu dit d’aura pecadora. Suposo que per això, per protegir el meu matrimoni i per allò tant català que si pinten bastos per lo menys tot quedi a casa, prefereixo en Guardiola.

Publicat al 9 esportiu el 18 d'octubre del 2011

Líders amb antidepressius

2012-01-31T07:20:00.001+01:00

Què ens està passant? Com pot ser que Occident lideri el consum d'antidepressius? És complicat. Deixant de banda les neuropaties pròpies de naturalesa genètica, si que és cert que tenim un defícit en els nostre plantejaments vitals que ens acaben portant a un estat d'angoixa i depressió per buscar quelcom tant legítim com la plenitud per camins equivocats. Què tenen la persona al seu centre? Èxit, ja sigui familiar, laboral, amical, plaent... em pots trobar una gran llista de legítims, però que un cop els aprovem sempre ens acaba deixant com insatisfets, amb la sensació que no era allò.

Aquest tema, afegit a l'augment de morts de dones a mans dels seus marits, ens ha de plantejar què estem malament i no veure-ho com algun element circunstancial. 20.000 dones estan vigilades per la policia a Catalunya per por de rebre maltractaments. Ens estem equivocant amb alguna cosa, ja sigui a enfocar la vida, a veure les prioritats, a haver perdut principis elements que han de moure el nostre dia a dia, i que ens ha de treure, d'aquest estat d'angoixa i insatisfacció constant que viu una societat malalta, però amb un bon diagnòstic per poder-la curar si tornem a parlar de la veritat que està en els nostres cors i que ens porta a la plenitud.

Covey i la lemur desterrada

2012-01-30T06:58:00.001+01:00

Tenir un excés d'empatia és totalment contrapudent, encara que Covey parli de ser proactiu i interdepent com a clau de l'èxit, a vegades hem de tenir un punt d'independència emocional radical, sobretot quan, estirat al llit d'una clínica després d'haver passat una nit patint el virus de la panxa, perquè aquí, estimat amic, o fem les coses bé o no les fem, mires un reportage sobre els lemus totalment meravellat pel personatge d'el rei Julien als Pingüins de Madagascar, i veus que el grup ha desertat a la Claude, una femella de la manada embarassada que va tenir un xoc amb la femella dominant, i com a causa d'aquest abandonament, passa a ser presa fàcil per les àguiles, xacals, i cobres, que estan amb l'esguard atent per dinar a mercé de la soledat de la Claude que mira l'hortizó sense esperança.

No he pogut aguantar més i he tancat la televisió, massa tràgic, i tot per fer cas en Covey i practicar els principis de la proactivitat i la interdependència, m'havia posat a la pell venuda de la Claude i patia massa. En fi Covey, ja ser perquè escrius tot això, perquè tu estimat amic, mai seràs una lemur perduda com la Claude.

Salvador Sostres

2012-01-29T07:23:00.000+01:00

Entenc que tothom s'ha de guanyar la vida com pot, i a falta de ranas buenas son enanas, i fins i tot puc arribar a entendre que si no et dóna per comprar-te pomes acabis fent cantonades aixecant la cuixa peluda als més viciosos de la ciutat per intentar treure't un sobresou. Aquest és el cas d'en Salvador Sostres, que deixant de banda un episodi fastigós d'una telivisió local que gràcies a Déu per ell, no va ser gaire extés a la xarxa, ara es dedica a carregar contra el que tenim a vegades sense faltar la veritat, però sabent que fotent canya a casa seva tindrà repercussió a certs sectors d'Espanya que estan esperant amb dèlit la diarrea mental d'algun català preparat per destrossar allò que tenim.

Primer va ser amb un article dur contra la mediocritat de Manel, després amb un article al seu blog contra la tertúlia dels Matins, i ara, amb una desbarrada contra la premsa esportiva catalana. A les tres crítiques té la seva part de raó, a totes tres, sens dubte. El problema és el to, aquestes ganes d'escandalitzar al públic no sé si per tenir més ressó o per mostrar que és el que la té més grossa del barri, o fer com el director de cinema espanyol que ensenya vuitanta tetes a les seves pel.lícules sense saber que estem extasiat de pits. No ho entenc si així ven més a altres costats, però fent la crítica destructiva, lúdico insultant, i caiguent fins a la sacietat al límit del respecte, s'acabava desacridant a si mateix i acaba essent el bufó de la cort que a tothom li fotia gràcia el primer dia però ara ningú li fot cas perquè el veuen una trista caricatura de si mateix. Sap greu perquè deixa anar petites reflexions que obren els ulls, però te'ls acaba tancant per aquestes ganes de treure la bilis i mostrar que és molt ben parit, i així, no deixa de ser res més que un maleducat. Planteja-t'ho noi, el personatge se't menja.

L'excel.lència de la normalitat

2012-01-28T08:05:00.002+01:00

Aquests dies em plantejava perquè m'agrada tant en Bruce Springsteen, i perquè, quan el veig a l'escenari, sento una connexió tant gran amb el que defensa, fa, i canta. La resposta la tinc clara, perquè és humà i no té la barrera de divo que posen altres cantants, que a pesar de ser fins i tot més brillants que ell, tenen aquesta àurea que sembla que els hi has de donar gràcies per haver pogut pagar 150 euros i veure'l durant dues hores. També perquè té defectes i no els ha dissimulat mai, i perquè al llegir la seva biografia per enèssima vegada, no hi veig un cantant que s'intenti amagar de les contradiccions del cantant famós que va haver d'estar cinc anys allunyat dels escenaris per poder fer una família amb calma i respondre's a si mateix, el perquè canto, perquè ho necessito, per autoestima, per exhibicionisme, perquè com deia ell, quan ja no ho fas per diners t'has de plantejar què és el que et porta a l'escenari, perquè si és la pura necessitat de sentir-te estimat, tens un problema.

A un concert a l'Storytellers Springsteen explicava que durant una època anava a locals d'streptease, i un fan se li va acostar i li va dir "Tu no hauries d'estar aquí". Ell li va contestar "I tu? Tots dos som persones!" I a la cançó, que la dedicava a la seva dona dient "A qui em va saber treure d'aquests locals extranys", explicava que no vol que ningú l'idealitzi pel fet ser cantant, que té els mateixos problemes que tothom per tirar endavant amb el dia a dia, i fins i tot, ja amb certa gràcia diu que quan la seva dona s'emprenya li deixa anar "Surt a l'escenari i posa't així perquè tothom vegi qui és Bruce Springsteen!", ell calla, i després li diu "No tinc cap intenció d'amagar qui sóc, no em fa millor cantar davant milers de persones". En fi, un personatge excel.lent perquè intenta ser normal, per això, després de deu anys, segueixo frepant cada vegada que agafa la guitarra per composar una nova cançó. El 17 de maig a l'Estadi Olímpic el tornarem a veure, nou anys clavats després del meu primer concert.

La generació del 83

2012-01-27T07:04:00.003+01:00

La generació del 83, nascuts en el marc d'una majoria socialista, som els fills de la Jugoplastika, dels gols d’Squillachi, de la velocitat de Lewis, dels braços de Fermin Cacho, dels infarts del Dream Team, de les assistències de Magic Johnson, dels Tours d'Indurain, dels podis de Rominger, del París de Bruguera, del Wimbledon d’Agassi, del bigoti de Mansell, del ganivet de Seles, del Wilfred de Vallecas, del Polster de Las Gaunas, de les aturades de Lorenzo Rico, de la calva d'Spasic, del somni del Lleida, de les pilotes d'Hugo Sánchez, de la mà de Valderrama, de la carn d’olla de Michel, dels crits a Pacheta, de l’equilibri aeri de Jordan, de l’accident de Rayney, del revés de Sampras, de la mort de Senna, del declivi de Maradona, del triple de Corny Thompson, de Barcelona més que una ville, de Catalunya menys que un país, de Van Basten, Gullit, Rikjaard, de Koeman, Stoichkov, Laudrup, dels crits d’Arantxa, del penal de Djukic, de l’stick de Carda, dels germans Folguera, de la cintura d’Alkorta, del miracle danés, del caràcter de Barkley, de la cicatriu de Tyson, del bote bote d’en Mendoza, del Depor d’Arsenio, del barret de Finidi, del Mourinho traductor, dels rebots de Sabonis, del gas de Doohan, del desert de l’Arcarons, del servei d’Ivanisevic, del cap de Bakero, del puny de Schummacher, del salt de Sotomayor, del doblet d’Antic, de Petrovic, Kukoc, Ivanovic, Divac i Radja, de la victòria d’Angola, del colze de Tassotti, de l’analfabetisme de Brito, de l’Ajax de Van Gaal, del Floro amigo el Barça está contigo, i sobretot, per damunt de tot això, som la generació que ens vàrem fer grans una nit grega amb gols de Massaro, Savicevi i Desailly. Per això, ara, a prop de la senectut, quan veiem el Madrid a sis punts mentre la Cibeles es despilota d’alegria enmig de la Castellana, no podem evitar treure un petit somrís de superioritat moral del que ha viatjat al cel amb classe turista i reafirma, a pesar del que diguin les cançons dels Beatles, que no n’hi ha per tant.

Article publicat al 9 esportiu el 29 de novembre del 2011

No tots els polítics són iguals

2012-01-26T07:55:00.000+01:00

La caiguda qualitativa de la classe política no és res més que un pas més de la decadència moral d'aquesta societat obsessionada en ser qui no és, en deixar anar slogans buits de pensaments de contraportada, en repetir fins la sacietat jo et deixo fer i tu deixe'm fer, una tesis de tolerància falsa que amaga un egoïsme preocupant del que no vol rebre cap mena de correcció de la gent que l'envolta. Ho dic perquè els pals que reben els polítics són sovint exagerats i mostren la incapacitat de mirar-se a si mateix per veure quins defectes tinc jo que afecten a la comunitat, com beneficio o perjudico jo, com a individu, a la col.lectivitat.

Hi ha polítics corruptes, i tant, com hi ha empresaris abonats al frau fiscal, funcionaris que es passen més hores al bar que a la feina, professsors que es mouen per llei de mínims, obrers que són els primers d'intentar saltar-se la legalitat per sortir-ne ells beneficiats, i capellans que tenen terres pròpies. Tothom està emmerdat i insistir en la crítica constant a la classe política amb els polls al cap, la pancarta trencada, un blau a la cara, i slogans amb rima asonant a la o, no porta res més que a una divisió maniqueista de la societat que deforma totalment la realitat i ens fa anar per camins sense sortida. Hi ha gent bona a per tot i s'ha de perseguir els dolents, sense etiquetes, aquesta és la solució.

L'ordre ve de l'atzar?

2012-01-25T07:51:00.002+01:00

Arribar a Déu a través del cosmos. Newton deia que ell no havia descobert la gravetat, tant sols havia aconseguit donar a còneixer unes lleis sortides d'una ment matemàtica perfecte, Einstein defugint totalment de consideracions teològiques deia que creia en Déu quan observava la perfecció matemàtica del cosmos, l'ordre perfecte en l'espai, el Big Bang és cert, però l'atzar no pot portar a l'ordre perfecte, diuen altres astròlegs que s'han acostat durant aquests últims anys a l'origen de l'univers.

Certament que l'experiència de Déu passa per la vivència personal, per la trobada fit a fit amb les restes del seu alé paternal, ara, com vaig veure ahir a El Convidat de l'Albert Om, quan la Pilarín Bayés parla de trobar Déu en la perfecció de la natura, l'Albert explica molt bé que se li fa molt complicat pensar que tot és casualitat, encara que se li fa més difícil creure que algú ha apretat el botó. Dubte molt humà molt ben expressa't i que mostra la nostra admiració per una obra que tant sols pot haver sortit d'una ment perfecte. Trobar Déu a través del cosmos. Theilard de Chardin i Ernesto Cardenal. Si existeixes, fes-m'ho entendre, deia Carles de Foucault a la seva època de recerca divina, i Déu li va fer arribar la seva existència a través de la raó.

En fi, imagineu-vos si Newton i Einstein quedavan meravellats pel cosmos, com haig d'estar jo que sóc negat fins i tot a l'hora de fer papiroflèxia. Em sembla un bon camí per plantejar-nos aquest per què que sol venir al cap quan pots fer aquell exercici tant sa que defensava el professor Amador Vega a la universitat, meditar deu minuts al dia.

Paràlisi facial perifèrica

2012-01-24T07:10:00.001+01:00

Dimecres 18 de gener del 2012. Un virus que afecta el sistema nerviós i una paràlisis facial perifèrica. Diagnòstic fantàstic tenint en compte les ressonàncies urgents fetes un cop vist que tenia mig cos enrampat i l’altra mig saturat. Matí de pànic personal debut a una ment hipocondríaca que no aconsegueixo controlar a pesar de reconèixer-la com a irracional i sense més fonament que una por infundada a perdre’m el demà. Tot esperant les proves mirava la Creu i pensava, no me la fotis, ara no me la pots fotre, esperat que tingui vuitanta anys si us plau, tinc una dona fantàstica, que a més, està bona, i un fill de deu mesos causant de l’hèrnia, la mar de simpàtic. Ara no, Jesús, com diria el patriarca de la pàtria, ara no toca. Tu mateix, li anava dient, som pocs a Missa de diumenge, si te m’emportes cap amunt tu sabràs el que fas, perdràs un actiu important per escampar l’Evangeli, i sobretot, un euro dominical per reformar la teulada que va caient a trossos com el provenir d’Occident. Tu manes i jo suggereixo. Un cop passat el moment de diàleg diví i amb el diagnòstic a les mans, el metge em pregunta si m’agrada el futbol, i concretament si sóc del Barça. Per suposat, li dic amb la boca torta blincada cap a la dreta per intentar excitar el poder recent instaurat a les Espanyes. Doncs potser seria bo que no seguissis el partit d’avui perquè la paràlisis es podria accentuar més en el cas de tenir emocions fortes. Al·lucino. Home de poca fe obsessionat en la ciència com a vehicle de progrés. Li pregunto si és del Barça. Em contesta que si. I què va fer amb el gol d’en Benzema del partit de Lliga? Vaig anar a passejar el gos emprenyat. Doncs, sap què vaig fer jo? Li dic molest per trobar-me davant del prototip de soci culé taquicàrdic. Vaig obrir una ampolla de cava perquè el partit es posava interessant. Tu sabràs el que fas em dius. 1-2 al Bernàbeu i vaig escoltar el partit per RAC1. L’endemà la paràlisis havia minvat i Jesús decidia donar-me una prorroga. Gràcies.

Article publicat al 9 esportiu, avui, 24 de gener del 2011

A Trevi et veig mullan-te els peus

2012-01-23T07:07:00.002+01:00

A Trevi et veig mullan-te els peus. Joaquín Sabina explica arran d'una entrevista promocional de La Orquesta del Titanic, que hi ha versos que els pots guardar durant anys perquè veus que allà hi ha una cançó fantàstica, però ets incapaç de trobar una continuació digne del que has fet. Aquest vers romà que tenim entre mans i guitarres amb un bon amic, i que forma part d'una cançoneta que es va modelant mentre va passejant en silenci per les places de Roma, aguanta ell sol tot el pes de la cançó, i sobretot, t'anima a seguir treballant, a borrar, a tornar escriure, a mirar si quadre el ritme sil.làbic, perquè creus que un vers com aquest no es pot perdre, més que res perquè acaba recordant de manera fantàstica que Roma sense tu és una ciutat sense història. Ja ho veuràs giack, que aquest petit homenatge a la riba del Tíber acabarà tenint més força que aquells ulls que són com un balcó a la platja. Giack.

Valoració d'un ingrés hospitalari

2012-01-22T07:54:00.000+01:00

Tancat a un hospital tens tot el temps del món, i en aquest moment el temps deixa de tenir valor perquè és una sensació d'eternitat terrenal desagradable. Tot va lentament, les notícies són gairebé les mateixes d'ahir, aquella pel.lícula que volies veure per descansar una mica, ara tampoc la vols veure perquè la vols guardar pel dia que estiguis cansat, no com ara, que estàs cansat de descansar, el llit acaba clavant-se a l'esquena i el passadís sembla massa llarg, sobretot quan el vell del caminador t'avança per la dreta imitant la deplorable maniobra de Schummacher a Villenauve de fa uns anys.

D'altra banda, és una cura mental, tornar a apretar el reset, amb què m'estava equivocant, per on anava sense adonar-me'n, què estàvem fent bé i hem de mantenir, tornar a valorar el dia a dia que a vegades pot ser rutinari però mai, s'acabava fent tant pesat com estar tancat a un hospital amb vistes a una paret de ciment i a la xocolateria del Carrer Pare Claret, que m'està dient, vine, vine... i sobretot, serveix per tenir una conversa calmada amb la gent que t'estimes, perquè sovint la manca de temps del món normal se t'acabava emportant. Per tant, vist amb prespectiva, si no és greu i pots tirar endavant, ingressar a un hospital cada quatre anys, com de moment m'està passant, és una experiència molt positiva i enriquidora. Si algú em vol venir a visitar, estic a la 167 de la Paloma Blanca, al costat del minibar.

L'artífex de la depuració de la dreta

2012-01-21T07:22:00.002+01:00

A mi no m'agradava, no pel que havia representat, perquè tothom té un passat, sino pel que representava. Ara, Fraga Iribarne, amb el temps, se'l recordarà més com l'artífex d'haver fet entrar l'extrema dreta dins el joc democràctic, que no pas per la seva feina en els ministeris franquistes. Segurament sense ell, i sense Carrillo, Espanya no hagués tingut una transició tant pacífica, i això ho sabia Alfonso Guerra quan va renunciar a un ponent socialista per la redacció de la Constitució per fer-hi entrar Fraga i així, amb una habilitat política excel.lent, feia partíceps de la nova legalitat aquells que sempre n'havien renagat.

Fraga va renunciar al seu passat pel futur del seu país, i amb el temps, va anar modelant una dreta on hi han personatges tant dispars com el lliurepensador Gallardón i el golpista González Pons, que a poc a poc, s'ha anat depurant de nostàlgies franquistes per europeitzar-se, i si no, com a mostra, només cal veure les diferències palpables entre els estils d'Aznar i Rajoy, com ho són de Felipe a Zapatero, un socialisme que ha deixat la seva essència per caure el mar del progressime de ningú i estar més perdut que el capità del Concordia.

En fi, Fraga no va deixar mai de ser qui era, ni d'amagar-se d'on venia, provocant certes ires cada cop que obria la boca, però se li ha de reconèixer el mateix mèrit que el seu antagonista, Santiago Carrillo, enterrar el passat personal per intentar tirar endavant el futur col.lectiu. No els hagués votat mai, però tampoc podem faltar a la veritat.

Guardiola, fot el camp!

2012-01-20T07:42:00.001+01:00

Catalunya necessita una Apocalipsis blaugrana per assegurar el seu futur com a país i prendre consciència de la mediocritat vital i econòmica que ens envolta, i per això hem de prioritzar l’autodestrucció del Barça com a model. El principi del final podria començar amb una sèrie de confabulacions de Guardiola per destituir Zubizarreta i així acaparar ell tot el poder abans de presentar la seva dimissió després d’haver llegit les memòries devastadores de Sandro Rosell, que al saber la notícia, marxaria a Brasil deixant el club a les mans de Toni Freixa, sospitós per la seva obsessió d’utilitzar la paraula ètica cada vegada que parla de juntes pretèrites aficionades a la vida hedonista del burgés vingut a més. Sota el mandat de Freixa saltarien escàndols de dopatge amb semen de camell que faria emigrar les grans estrelles deixant a Afellay com a únic representat del Pep Team, amb Paco Flores a la banqueta davant la negativa d’altres tècnics de venir a salvar la situació, i Jaume Llauradó a la secretària tècnica després d’haver promès de fer un equip capacitat per guanyar quatre anys seguits la Copa d’ Europa. Res a fer-hi. Tindríem una dècada d’hegemonia blanca i fins i tot l’Espanyol, després d’haver prohibit pronunciar la paraula UEFA, es classificaria per la Champions, això si, eliminat a la fase prèvia per un equip letó de nom impronunciable si no has begut abans, dos litres de vodka. Davant aquesta situació de sequera blaugrana, amb el Camp Nou buit i les televisions apagades, la societat catalana faria el desitjat exercici d’introspecció col.lectiva on es veuria a si mateix com un poble amb un tendència decadent provocada pel mateix immobilisme del que es pensa que està tot arreglat quan veu a Puyol aixecar un títol qualsevol. En aquest moment la població, cansada, sortiria al carrer exigint la independència. Per això és essencial que tot Catalunya fem el mateix crit aixecant el got enlaire just abans de fer un glop de ratafia: Guardiola, fot el camp si us plau!

Publicat al 9 esportiu el 15 de novembre del 2011

Hi torno per necessitat

2012-01-19T14:28:00.003+01:00

Hi torno per necessitat. La necessitat no cal explicar-la perquè fa certa mandra, però va relacionada amb la posessió d'una excedència involuntària de temps provocada per un virus. En fi, en certa manera no deixa de ser una manera d'arracerar-me als admirats tubercolosos que varen acabar formant la generació poètica de l'Escola de Barcelona. Quan durarà aquesta etapa del blog? Doncs no ho sé, potser quan torni la normalitat plegaré una altra vegada i seguiré cantant allò del sol solet mentre en MIC es toca el melic, i el Barça, sorpresa, guanya de nou al Bernábeu, potser la faré seguir per poder parlar de la compatibilitat de ser tant lleig com Cristóbal Montoro, i a la vegada, tenir un ministeri tant important com el d'Hisenda, o fer uns capítols dedicats a Jacques Philippe i la seva Libertad interior que segurament, em va preparar per estar una época convivint amb virus sense que la meva hiperactivitat mental es vegi gaire afectada. No ho sé. El que si sé, és que ahir, abans del partit de Copa, vaig escriure l'article que sortirà dimarts que ve al 9 esportiu i vaig escriure'l contant que el resultat final seria 1 a 2. En fi, quan perds capacitats físiques suposo que la intuïció té ganes de fer-se veure. També aprofitaré per anar penjant algun dels articles que han anat sortint aquests últims mesos al 9 esportiu per allò de l'orgull personal i ensenyar a tothom el tamany de l'ego. Gràcies pastanaguils!

Nou blog: Mosquiteres!

2011-07-13T01:21:00.000+02:00

Estimats lectors de la pastanaga verda, com l'Albano i la Romina hem començat amb la Maite un projecte comú (estan separats aquests dos, no? Gran inici...), és un blog que a veure quan dura (no ens enganyem, les emocionades nocturnes solen durar poc, ja siguin a nivell de parella com a l'àmbit grupal) que parla de les petites coses de casa nostra dignes de ser explicades perquè pensem que sense fer públic el nostre àmbit privat, és bo mostrar aquellas pequeñas cosas que ens deixa un món de roses amb alguna que altra espina... Així doncs, si voleu, us emplaço a seguir entrant a l'hort de la pastanga mentre feu un vol per http://mosquiteres.blogspot.com/ i gaudiu d'aquestes experiències que nosaltres ens serveixen per sobreviure... Fins aviat mosquits!!

Temps, temps, en tenim molt poc

2011-07-10T17:14:00.003+02:00

Ningú té temps de llegir, senzillament l'has de robar en silenci d'altres activitats que configuren la teva rutina diària. Aquesta excel.lent apunt de Pennac al seu assaig Como una novela, que em vaig llegir ahir al matí d'una tirada (no feia el mateix des de Soldados de Plastilina d'en Cercas), em porta a pensar que temps, temps, en tenim poc. Obligacions, agendes, trucades, visites de compromís, reunions (mot generalment emprat per aquell que es vol fer l'interessant davant un tercer que reclama la seva atenció - perdona, estic a una reunió - pringat). Així doncs, un cop arribem a la conclusió que el temps és escàs, hem de fer un esforç per anar retallant (paraula de moda dins el col.lectiu indignat que en Joan Herrera vol acollir a sota les seves faldilles, llàstima que són ells que t'haurien d'acollir a tu Herrera) totes aquelles obligacions que podem fer amb menys temps i d'aquesta manera aconseguim passar estones llargues llegint, escrivint, mirant pel.lícules, anant al teatre, etc... o sigui, fent activitats on es busca la instrospecció personal, el trobar-se de nou amb un mateix, per poder acabar complint amb garanties aquelles agendes que a vegades emplenem per sentir-nos algú prou important com per caminar amb el cap alt per una ciutat petita, com per exemple, Girona.

El bressol de l'havanera

2011-07-08T00:00:00.003+02:00

Aire de mar. Nostàlgia d'un passat imaginari que sense estar-hi, ens l'imaginem com el millor dels móns possibles. Petits acords que ens acaricien un rostre entretallat per les ferides del demà amb la suavitat de la llàgrima dolça que patina sense pressa per la fusta d'una vella barca tímida, que sense més ambició que acariciar les onades, tintineja bressolada pel mar cercant l'essència de les ànimes mortes. Això és el món de la havanera. Un ric collage de preguntes i respostes on ens hi trobem arrasserats per un aire maternal que ens acompanya aprofitant la calidesa de la brisa marítima el dies que la nit refresca la xafogor diürna i els últims mariners sortits dels escrits de Pla, passegen pel port amb la pipa a flor de llavi enyorant un món perdut que només perdura quan en una taverna amb les portes obertes, algunes veus anònimes canten a un bon mariner enamorat de les onades acompanayts d'un bon cremat i una bona dosis d'alegria. Fora d'això, tot és una realitat insuficient per fer-nos sentir la joia de ser persones.

Com guanyaré el Premi Nobel gràcies a un gos

2011-07-07T00:00:00.000+02:00

Si el gos callés, penso mentre sento bramar el briball amb un atac de rebel.lió contra el silenci trencat, segurament jo podria dormir les hores que toquen, i al dormir les hores que toquen, estaria més lúcid mentalment quan arribes la nit i la neurona de la creativitat comencés a rebotar per les parets del meu inconscient sense necessitat d'haver de donar positiu a un control antidòping. Si aquesta situació fos real, el meu amant secret de Franco podria ajuntar-se amb els records falsos d'un proxeneta que s'han perdut a les portes de Roma buscant un amor mort a aigües venecianes i d'aquesta manera, agafar la forma adient per prendre una forma decent i enamorar, o més ben dit, enganyar algun editor utòpic i poder veure la lluny per ocupar llibreries de lavabo, o dit d'una altra manera, per ser lectura de wàter de la mateixa manera que ho és el conjunt de contes execrables de Millás titulats com... no ho recordo bé però són alguna cosa així com Cuentos de mújeres adúlteras, que el tinc a dalt a la biblioteca al costat d'uns girasols cecs que em varen enamorar un mes de febrer de seixanta dies on els somnis varen llençar l'escala perquè la realitat no els pogués atrapar i acabés condemnada al món finit on el gos que lladra m'allunya cada dia més de ser un escriptor vilablarenc de referència municipal.

Com acabaré a un caixer automàtic per culpa d'un gos

2011-07-06T00:00:00.000+02:00

Un gos amb complexe de polític lladra insistentment consignes comunistes i no deixa dormir en Lluc. Aquesta situació em porta al límit. Si el gos no calla, en Lluc no podrà dormir, si en Lluc no pot dormir, jo tampoc dormo, si jo tampoc dormo estic més irritable i disparo contra qui més estimo, si disparo contra qui més estimo no podrem cantar allò que l'Olga i en Miquel tornen sinó que haurem d'entonar les corrandes de la parella inestable, perquè la meva dona, cansada del meu mal genia d'arrel celiana, em farà fora de casa i demanarà el divorci, si em demana el divorci i anem a judici perdré segurament la custodia del nen i a pesar de vestir-me com la Sra. Doubtfire, la distància envers la família perduda em portarà a abraçar la beguda per poder portar amb més decència les penes, i clar, si abraço la beguda, és probable que perdi la feina, i aquesta situació econòmicament penosa (recordeu que estic pagant la meva part de la hipoteca de la casa i el lloguer del pis on visc) em portarà a viure a un caixer automàtic veient com tu, desgraciat, agafes els diners que t'ha ingressat el papà mentre jo m'abrigo amb un cartró per culpa d'un gos que no va saber deixar de lladrar a temps.

Buscant la terra promesa

2011-07-05T00:00:00.000+02:00

El poeta espera pacient a la catonada anònima d'una gran ciutat, el seu torn per pujar a dalt d'una capsa de cartró i propagar als quatre vents la veritat que roman amagada als barris baixos per por de ser venuda a preu de cost. Res té valor més enllà del que ens serveix per definir-nos falsament i tapar les misèries d'una societa malalta clarament personificada amb el killo que ahir, en un restaurant perdut en una zona rural, totalment aïllat del virus castefià, esperava el seu torn sense samarreta, amb les ulleres de sol, i amb uns calçotets que lluïen per sobre del pantaló amagant el possible llepet totalment proporcional al que tenia al seu cap.

Veient el panorama, jo, si fos poeta, també esperaria que aquests analfabets orgullosos del seu món limitat als cotxes i a les nenes que masteguen xiclet i porten pantalons arrapats amb el cul ben enlaire perquè no les jutgis pel global sinó per un trasero presumit, decidissin imitar els gremlins i es llancessin a un penya-segat i nedessin fins a una illa deserta on farien el seu món, amb les seves lleis, la seva música, la seva fresa, i tots anirien sense samarreta per ensenyar els pectorals perfectament treballats al gimnàs on parla de ties i fútbol amb els seus amics de tota la vida. Aquest dia hauran trobat la seva terra promesa.

L'autor que mai llegiré (res personal)

2011-07-04T00:00:00.000+02:00

Tinc quatre llibres seus i no me'ls penso llegir. La ofensa, El corrector, Derrumbe, y La luz es más antigua que el amor. De fet, ja me'ls vaig comprar amb la intenció de no llegir-los mai, de tenir un espai dedicat a un autor de qualitat que no llegiria però tindria tots els seus llibres per poder presumir d'un saber fals quan els meus amics literats visitessin la casa i esperessin trobar quelcom més que Vila-Matas, Mendoza o Marsé. D'altra banda, l'edició de Seix Barral de tapa blanca em lliga amb els Mendozas, Marsés, Martínez de Pisón i Muñoz Molinas que tinc per poder dedicar tota una estanteria als llibres blanquinosos que tenen un perfecte joc de cromatismes amb el mobiliari de la casa, i on les edicions de Lumen també hi juguen un paper destacat.

La víctima en qüestió es Ricardo Menéndez Salmón, primer de tot perquè la crítica el deixa bé (jo no puc opinar perquè repeteixo, no llegiré cap dels llibres que tinc), llavors perquè al publicar, com he dit a Seix Barral, el color de la tapa és adient per l'espai, i finalment, i segurament la raó més important, la seva juventut em permet assegurar que durant anys podré anar omplint aquest racó de la biblioteca de la seva obra que mai serà llegida.

La mort de l'intel.lectual

2011-07-03T10:49:00.001+02:00

Miquel Batllori, enyorada eminència intel.lectual d'aquest país petit on hem canviat el culte al pensament pel sentit comú d'un entrenador de futbol, parlava de la necessitat d'estudiar fins el dia abans d'una mort rebuda amb la pau de la vellesa del savi retirat a una casa de camp, el voler tenir l'ambició d'aprendre fins al darrer dia, al voler sempre un aprenent amb la ment oberta per rebre tot allò que poleix la nostra limitació.

Aquesta fantàstica reivincació d'aquest historiador amb l'esperit de Sant Ignasi contrasta amb molts comportaments carregats de supèrbia que presenten els intel.lectuals de saló que ocupen les facultats de lletres recalcitrades de les universitats catalanes. Ells, grans lectors i sovint, notables escriptors assagístics, naveguen a mig camí entre l'inmovilisme de les seves idees i l'autocomplaença d'un discurs repetitiu que s'allarga al temps i arriba a diferents generacions, inconscients que és el mateix conte explicat una i altra vegada. Tenen un cercle tancat d'amistats que els hi riu les gràcies mentre els raspallen pel seu gran saber, perquè segons ells, ja no tenen necessitat d'aprendre res, i menys, d'uns estudiants que no li són dignes. El problema és que sense saber-ho, el dia que varen decidir que eren invulnerables des d'un punt de vista intel.lectual, varen deixar de ser intel.lectuals, varen morir com a pensadors, i un mort mai té prespectiva de si mateix per veure's com a tal.

Insubmís a l'IKEA

2011-07-02T09:22:00.000+02:00

No he hagut d'anar a IKEA perquè tinc una família fantàstica que m'ho consenteix tot, això dit d'entranda. Ara, per intentar vendre millor aquest acte subversiu contra els mobles suecs i aprofitar l'avinentesa per poder treure pit d'un suposat acte de singularitat, diré que no he anat a IKEA perquè sento que des d'un despatx ple d'estudiants recents sortits d'universitats liberals han creat una estratègia perquè gent com jo ompli els passadissos d'aquests magatzems, perquè un cop allà no sóc jo qui vaig a buscar les coses, sinó que són ells que em van transportant per on ells volen perquè jo, mer subjecte manipulat del sistema, em senti lliure per anar posant al carret tots aquells elements innecessaris que mai m'havia plantejat que existien. Tampoc he anat a IKEA perquè el veig com una mera continuació de la platja de Benidorm, on tothom que hi va diu que és collonut però els que miren des de fora, que tenen la objectivitat de la distància prudent, ho veuen com una bogeria on les víctimes diuen buscar el benestar enmig de la multitud suada i histèrica per trobar el millor lloc des d'on elogiar l'espai que ocupen. Finalment, no he anat a IKEA perquè només de pensar que em trobaré la típica xoni de Castefa triant mobilitari propi de la xoni de Castefa, símbol inequívoc de l'orgull analfabet, ja em poso malalt.

La redempció de Carrillo

2011-07-01T00:00:00.002+02:00

Carrillo és un d'aquells personatges que aixequen a parts iguals insults i lloances mentre hi ha un tercer grup que ens el mirem de reüll, a mig camí entre la suspicàcia i la curiositat, conscient de la complexitat de ser subjecte de la història d'un país sense tradició de normalitat. El passat del dirigent comunista és molt fosc, o dit d'altra manera, prou clar com per condemnat per les bestiesses comeses durant la guerra, i per la depuració intel.lectual d'aquells camarades crítics amb el comunisme soviètic que varen haver d'abandonar el partit i intentar canviar el món des d'un altra costat.

De totes maneres, Santiago Carrillo, com a secretari general del PCE té un fet que el redimeix políticament dels seus mals, i és la seva capacitat per saber tornar l'esquerra exiliada amb la voluntat de construïr una democràcia deixant de banda qualsevol ambició de revenja cap als vencedors que els havien tingut en silenci durant trenta-sis anys. Carrillo va fer un pas endavant per deixar enrera un passat bèlic i saber portar un sector molt important d'Espanya cap al camí de la democràcia, de la mateixa manera que feu Fraga Iribarne amb els nostàlgics el règim i Suárez amb la nova generació de la dreta filla de la Falange. Tots tres tenen pecats, segurament Suárez el que menys, però tots tres varen saber deixar de banda el que havien estat, varen renegar de si mateixos per poder enfortir democràticament el país, i això, tant a Fraga, com a Suárez com a guanyadors, però sobretot, a Carrillo com a perdedor, els redimeix del seu passat.

No parlem més del temps, si us plau!

2011-06-30T00:00:00.000+02:00

Fa calor. Fa fred. Quin aire que fa. Canviaran les temperatures. He agafat aquest jersei perquè ara al vespre fa una mica de rasca i sempre em costipo. Mira, avui és el primer dia que porto màniga curta perquè fot una estova que mata. La calor xafa. Aquesta tramuntana deixa totalment encarquerat, no m'extranya que tots els que conec de Figueres estiguin mig llampats. Ja ho veus, he sortit de casa sense paraigua i aquest xàfec m'ha deixat xop com un ànec. Feia temps que no feia aquesta calor. Feia temps que no feia aquest fred. A la Garrotxa queien pedres del tamany d'un ou. D'un ou? De gallina, de gallina. Pitjor encara, no? I tant, pitjor encara. A casa dormim amb les finestres ben obertes perquè no es pot aguantar. Arribo de treballar i m'haig de dutxar perquè només d'anar a buscar el cotxe quedo ben suat. Els aires acondicionats em maten. Ah, si? Doncs jo una vegada (prepara't pel palicasso) vaig anar a New York i allà, entres a uns grans magatzems i t'has de posar un jersei. Els americans són molt exagerats. Amb tot. Amb tot. Però en Brad Pitt és molt atractiu. Això és veritat, faci fred o faci calor. En fi, que si em veus no em parlis del temps que ja en començo a estar fins els nassos de la gent que no té res a dir i sempre cau al recurs fàcil, no sé, curra-t'ho una mica més i parlem de com les elefantes protegeixen les seves cries dels atacs de les lleones.

Un vestit a contravent sense nom

2011-06-29T00:00:00.000+02:00

Et recordo amb el vestit a contravent mostrant-me certes transparències suggerents mentre el vent ens recitava uns versos que ens convidaven a esperar la nit i agafar-la amb els braços oberts, amb generositat, com si fos un vers de González llançat al mar per decorar el ritme d'una onada seduïda pel desordre etílic de l'illa on els somnis han aprés a nadar d'amagat. La teva personalitat poc definida, nostàlgica d'una adolescència que només es troba en els teus cabells anàrquics i en el discurs on s'entreveu una revolta poc clara amagada darrera epigrames d'un poeta nicaragüeny, fuig de l'edat adulta cercant amors sense promeses on les mirades de complicitat festegen amb l'eternitat per donar-te aquell to de plenitud que tens quan confons la trama i el desenllaç d'una història amagada darrera una cançó d'aquell cantautor uruguià que vares conèixer una nit de febrer quan ens varen presentar entre el fum d'un local sense estil. Al arribar a casa hagués estat capaç de dibuixar el teu rostre però no recordava el teu nom, segurament per això et vull dedicar aquest humil post sense més ambició que recordar la mesura amb que s'ondenjava aquell vestit a contravent per aconseguir suggerir sense ensenyar res més que un amor impossible.

Crònica del primer bany de l'estiu

2011-06-28T00:00:00.000+02:00

S'Agaró. Just al baixar les escales al costat de l'Hotel la Gavina. Un llibre de Juan Marsé que comença parlant de forma majestuosa del Torrent de l'Olla, les tertúlies de després de dinar tenient la seva continuació al carrer. Molt encertat per descriure l'ambient de poble present a una gran ciutat. Sé que no llegiré el llibre perquè el sol del Mediterrani em destrossa la pupila, l'iris, les pestanyes i el colze esquerra, però crec que és una manera bastant elegant de contratacar els Lecturas que tinc al meu voltant on la Belén Esteban diu en primera pàgina que si no pot tenir fills, es farà un tractament. No sé si m'interessen més el problemes falopians de la contertuliana de Sálvame o la pròstata malalta de Chàvez que pot estar a un pas d'alliberar un país. Us imagineu? Un país salvat per una pròstata. Té la seva gràcia. Sempre m'ha caigut millor Fidel per allò del mite de la revolució, però la veritat, farà un favor a molta gent si s'emporta la utopia a l'atre món i de pas aprofita per donar explicacions al Che.

En fi, envoltat de bona companyia, anem fins la platja de Sant Pol per veure els edificis de caire modernista de certs indianos que varen fer fortuna a Cuba i varen constuïr-se unes cases molt adients a l'estètica de l'època que ara fan les delícies d'aquells pringats que com jo, ens hem acostat un cap de setmana a la Costa Brava per tornar a casa i dir a tothom que ets una persona normal.

Els llibres perduts al meu portamaletes

2011-06-27T00:00:00.003+02:00

Fent ordre del portamaletes del meu cotxe alemany amb perfum francès on hi han viatjat catorze escocesos sense faldilla, he tret un total de cinquanta-tres llibres. No és cap mena d'imatge hiperbòlica en la que intento seduïr alguna lletraferida pollosa d'aquestes que estan enamorades de Brecht i voldrien haver-se suïcidat amb companyia de Passolini. Em sap greu per la falsa modèstia, però no en tinc cap necessitat. Els llibres anaven des d'un recull de relats de Manuel Rivas a un assaig curt de Martin Heidegger, passant per dues edicions angleses, una de Dr. Jekyll i Mr.Hyde que segurament no em llegiré, i una altra d'Homenage to Catalonia que he intentat llegir un parell de milers de vegades i m'he quedat sempre a la tercer pàgina buscant diners per anar a comprar l'edició catalana d'en Jordi Orwell. També hi he trobat Descalç sobre la terra vermella de Pere Casàldaliga i un llibre del 1977 en el que es pretén fer creure que l'Edat Mitjana va demostrar la bondat i el desinterés de les monarquies europees a commandar el continent, en fi, molt coherent tenint en compte que s'havia de recolzar la recent instaurada monrquia borbòncia des de les poltrones d'algunes universitat conservadores. Enmig del piló de llibres recuperats hi ha La bicicleta estàtica d'en Sergi Pàmies i un de monòlegs de l'Andreu Buenafuente de l'enyorada Cosa Nostra que ens feia més fàcil estudiar els exàmens finals de segon de batxillerat. En fi, podria seguir però també em fa certa vergonya reconèixer que hi havia un llibre de la Jane Austen, per tant, acabaré el post donant la raó a aquella observació que em va arribar fa dues setmanes des d'una masia bucòlica vinícola de les afores de Manresa: Faràs neteja del portamaletes quan els llibres no deixen entrat el cotxet de la criatura.

Justificarien l'infanticidi? No n'estan gaire lluny...

2011-06-26T00:00:00.002+02:00

La paternitat irresponsable m'ha fet plantejar de nou un tema candent a la vida d'un mateix, els límits morals de l'avortament, el dilema entre dues llibertats individuals i que des dels postulats avortistes, es defensa la llibertat de la mare com més legítima que la de l'embrió, que a diferència de la mare, no se'l considera persona. Aquesta idea és molt perillosa. El meu fill de tres mesos i mig és una persona? No. És una persona en potència, com és un embrió de dues setmanes i ho és un nen de cinc anys. Són èssers que no ha aconseguit tenir, no només una autonomia física, sinó una autonomia moral davant la seva pròpia existència, i per tant, el mateix argument que portaria a matar un embrió és el que em podria a matar el meu propi fill perquè puc pensar que pel fet, de jo, ser persona (això hauríem de parlar-ho perquè la maduresa és molt relativa i hi ha gent que mort en plena senectud sense haver-la conquerit) em posa per davant de la seva llibertat individual.

Per tant, l'infantici i l'avortament van molt agafats de la mà, en tant que volen matar la potència en nom de la superioritat de la maduresa, i jo, per ser un adult, no tinc més drets que un infant o un embrió perquè resulta que no han pogut adquirir la maduresa que suposadament jo he adquirit. Llavors quina és la solució? No ho tinc clar en alguns casos, ara, l'argument dels avortistes que els ha servit i els serveix per anar ampliant els límits de l'avort és totalment ridícul perquè sense dir-ho, estan justificant l'infanticidi i carregant-se la llibertat individual d'una persona en potència, que sense saber-ho, poden ser ells mateixos a la seva trentena.

Els alumnes amb altes capacitats se'ls ignora

2011-06-25T00:00:00.000+02:00

Existeixen i molesten perquè posen en dubte un sistema educatiu injustament igualitari que tracta de buscar la mediocritat dels seus membres en nom d'una falsa igualtat d'oportunitats. Els alumnes amb altes capacitats hi són com hi són els de necessitats educatives especials, però a diferència d'aquests, no en fan prou amb el sistema i demanen més, volen crèixer i el sistema els ofega, destruïnt-los, tractant-los com si fossin alumnes a erradicar perquè sense saber-ho, aixequen la bandera condemnable de l'elitisme intel.lectual en un món d'analfabets orgullosos de la seva condició.

Ells, aquesta tipologia d'alumnes, haurien de ser una part molt important dels líders de demà en els camps de la investigació. Quin és el problema? Doncs que el govern de torn, tingui el color que tingui, pressumeix d'invertir diners en la investigació en nom del progrés mentre a través del mateix ministeri, està ofegant els subjectes que poden moure aquest cercle virtuós perquè no és políticament correcte acceptar que no som iguals, que tenim les capacitats que tenim, i que de la mateixa manera que els alumnes de necessitats educatives especials se'ls hi fa un pla individualitzat perquè puguin tirar endavant, els alumnes d'altes capacitats haurien de tenir un currículum propi totalment alié a la norma general perquè el dia de demà puguin donar tot el seu saber a aquesta mateixa societat que els ha ajudat a crèixer.

L'etiqueta de ser catòlic

2011-06-24T00:00:00.001+02:00

Hi ha certs sectors que quan reben una crítica automàticament et col.loquen a sobre una etiqueta amb connotacions nazi-feixista que et deslegitima a tu i al teu argument que has procurat expresar amb tota la cura per no ofendre a ningú. Si poses en dubte la política d'Israel, ets un antisemita, si poses en dubte les quotes provocades per les polítiques de paritat, ets un masclista incapaç de reconèixer el poder intel.lectual del món femení, si poses en dubte certes iniciatives del col.lectiu homosexual per aprofundir en la normalització, llavors ets un homòfob, si poses en dubte les polítiques del PSOE, ets del PP, si poses en dubte les polítiques del PP, ets del PSOE. Ara, això si, ves en compte quan sàpiguen que ets catòlic i et comencin a treure tots els tòpics sabuts i per saber, que si, sense posar etiquetes, demanes perdó per enèssima vegada dels mals fets i goses portar el debat a la contemporaneïtat, llavors ets un fonamentalista que justifica tots els pecats comesos per l'Esglèsia al llarg de la història, i en el moment que pases a ser, segons ell, un catòlic que només fa de portaveu dels postulats de Roma, et col.loquen totes les etiquetes anteriors de cop, sense necessitat d'haver fet l'esforç d'expresar amb respecte la teva opinió. Tot plegat molt digne del país de cabreros comentat al post d'ahir.

Un intratable pueblo de cabreros

2011-06-23T15:46:00.000+02:00

Anem enrera. La sensació d'unitat trobada en el llibres escrits durant la transició s'està quedant de mica en mica en un record llunyà d'una època paridisíaca que tothom diu haver viscut però pocs la saben explicar amb claredat. Ara l'esquerra es dedica a reivindicar el seu paper de derrotista per haver renunciat als seus ideals més profunds, i la dreta aixeca cínicament la bandera d'una transició que miraven amb recel tot arrufant el nas. No es posen d'acord ni ho pretenen.

Ara mateix el país està passant anys complicats, de crisis que no sap de color polític (Com pot guanyar la dreta en una època de destrossa econòmica?) i enlloc d'unir esforços, els capos de la nova dinastia política es dediquen a tirar-se porqueria utilizant una demagogia barata que encara és capaç d'encendre un electorat enganxat als prejudicis i a les males maneres, que converteixen tot sovint Espanya, en un país subdesenvolupat intel.lectualment que fa bons aquells versos de Gil de Biedma que definia l'estat com un "intratable pueblo de cabreros".

Davant d'aquesta situació d'enfrontament visceral on el discurs de l'altre és mentida pel color de la solapa, ens queden dues solucions: lluitar per canviar-ho tot des de la pedagogia o l'exemple, i la més fàcil, l'èxili.

Esperem que demà no sigui un altre dia

2011-06-22T13:45:00.002+02:00

Esperem que demà no sigui mai un altre dia, sino una simple continuació d'aquest que va morint a la falda d'una càlida matinada mentre la crònica entrenyable de Guillem Terribas va deixant caure les paraules per arribar a un final que atrapes volen rebujar, que el toques sense ganes, sabent alhora, que trobar la finitud de les obres és el que les empeny a la eternitat.

Demà serà un altre dia no són les cròniques d'un llibreter, sinó la mirada sense nostàlgia d'una època que el país intentava ser un país sense més referents que les experiències individuals de cadascú, un món poblat de personatges que es fan a si mateixos a pesar (o gràcies) de la història que els hi ha tocat viure, un recorregut vital de construcció intel.lectual i humana de diferents personalitats que sense voler ens enmiralla a les noves generacions nascudes en el benestar democràtic, i ens exigeix en silenci a sortir d'aquest sentiment burgés d'indeferència respecte l'entorn.

En definitiva, en Guillem parla de la 22, només faltaria, però el gruix del llibre són petits fragments d'un mirall trencat que t'ajuda a entendre què hi ha elípticament darrera el projecte de la 22, i sobretot, t'empeny a posar-te davant del mirall i a preguntar-te: i jo què? I és en aquest moment, quan no tens resposta, que tanques el llibre i penses "Deixem-ho estar, demà serà un altre dia"

La casta de la tirania platònica

2011-06-20T20:40:00.000+02:00

La distància que pot agafar un respecte certs plantejaments subsidiaris dels indignats juntament a l'atac condemnable que varen rebre els representants de les castes per part d'un grup de malalts que res tenen a veure amb els que varen sortir ahir als carrers, ens pot provocar a no veure un problema real d'aquest país: la baixa categoria de la classe política.

Després d'haver rebut l'agressió matinal, els mateixos animals de partit varen issar la bandera del victimisme per defensar el sistema democràtico oligàrquic que ells representen aplaudint-se a si mateixos en nom d'una llibertat que és la seva, la dels seus partits perfectament jerarquitzats per aconseguir que el líder obri camí a les ovelles per poder-se assentar a les seves poltrones. En el cas hipotètic que les ovelles estiguessin ben formades per realitzar la seva feina, sincerament, ens seria indiferent que fossin ovelles submises al líder que seria el millor dels possibles, però al no ser el cas és bo recordar-lis que la condemna als atacs que varen rebre, i al fet que ens desmarquem d'idees indignades poc realistes i massa populistes, no treu que siguem extremadament crítics amb aquest democràcia que ells estan fent evolucionar fins la següent etapa platònica de la república, la tirania.

Big Man s'emporta la millor banda de la història

2011-06-19T20:17:00.000+02:00

El seu saxo s'ha silenciat per poder donar harmonia a l'eternitat, al món on només hi habiten aquells que varen marxar havent aportat quelcom entre els seus, al cap i a la fi, entre els nostres. Clarence Clemons marxa havent donat una singular personalitat a la banda sonora dels que hem trobat a la música de Bruce Springsteen el ritme per descriure el nostre recorregut vital, la forma de poder trobar-nos amb nosaltres mateixos sense necessitat de pagar diners a un xarlatà amb una llicenciatura poc definida.

Aquest juliol farà tres anys que el vaig veure per última vegada al Camp Nou. Final de gira a Europa. En Bruce no volia parlar de l'últim concert de la E Street Band perquè deia que seguirien tocant fins que la vida els hi donés forces, però la mort recent de càncer de Danny Federici, teclista de la banda, i el deteriorament físic evident del mateix Big Man, feia pensar que seria impossible que tornèssin a fer una gira plegats. S'acabava el concert i estava impacient perquè em pensava que una vegada més, aniria a veure en Bruce i em quedaria amb les ganes d'escoltar el solo de saxo de Clemons al final de l'antològica Thunder Road. Comencen als bisos i en Bruce diu que la cançó que sonarà a continuació estava dedicat a tots aquells que l'esperaven des del principi del concert. Thunder road i el solo de Big Man amb la pell de gallina i el puny enlaire. La veritat, en prou feines es sentia el saxo perquè tothom cantava. Va aixecar els dos braços enlaire. Aquell dia, molta gent va pensar que seria difícil tornar-lo a veure i la ovació va ser memorable. Va ser quan va acabar la cançó que es va sentir el mateix jove de New Jersey que quaranta anys abans el va voler per donar un toc diferent a la seva música cridant: Big Man, Clarence Clemons!

Quan Big Man arribi al cel i li demanin comptes de la seva vida, podrà dir que amb la seva absència s'ha emportat la E Street Band, la millor banda de rock de la història, i aquest llegat, està a l'abast de molt pocs. Fins sempre!

L'estiu de la meva vida

2011-06-19T00:00:00.004+02:00

Per uns, l'estiu té el regust suau d'una queixalada fresca d'albercoc mentre la televisió ignorada parla d'un possible fitxatge del Barça i les gotes d'aigua de la fruita mullen la pàgina de La Vanguardia dedicada al nou llibre de Paul Auster, per altres, aquest mateix estiu està escrit a la sorra arrebossada dels peus humits sortint de l'aigua mentre busquen sense pressa la tovallola on han deixat tots els estrits amb un acte de fe filantròpica, per un altre grup, aquest estiu és el de la primera feina i les nits llargues pel passeig buscant la silueta d'aquella noia de Barcelona que aquest any, després de superar la vergonya, has decidit intentar seduïr amb una fina interpretació de Manel a la guitarra, i finalment, pels ingenus, aquest estiu torna a ser com els altres, un regal per poder assaborir el pas lent del temps, veure passar la vida assegut a l'ombra parlant de quelcom inexacte a mig camí entre la filosofia i els problemes de la vida quotidiana, el gust per estar a prop dels que estimes amb un gelat glaçat que has d'escalfar amb les mans perquè, com sempre, ets impacient de mena, i l'enèssim fracàs davant l'intent de llegir La Muntanya màgica de Thomas Mann que convertirà aquest estiu, com l'estiu de la meva vida.

Llegeix aquest article

2011-06-18T00:29:00.001+02:00

Si has començat a llegir aquest article és que has caigut una vegada més en l'engany de fer el que et diuen, deixan-te portar per l'animal de la curiositat fins al final, sense resistència, abandonant tota la teva rebelió adolescent per abraçar la docilitat adulta del que no espera res més de la vida que ser cuidat. No et sentis estúpid ni enganyat, és lògic, tots o gairebé tots, menys els intel.lectuals progressistes que aquests no es deixen enredar per l'engany del reclam publicitari, caiem una vegada i una altra a la mateixa trampa, perquè ens pensem que la singularitat es compra als grans magatzems i la personalitat està de rebaixes a les botigues del Portal de l'Àngel, no pateixis, les febleses ens fan més grans com a persones perquè complementa tot el nostre Ser.

Així doncs, ara que m'odies perquè et penses que t'estic vacil.lant o que tinc un comportament realment sobrat amb els pobres lectors que entreu aquí perquè ja teniu massa vista la pàgina del Marca, us proposo castigar-me enviant-me a casa fotografies de la Carme Chacón perfumejades amb Channel i amb la marca d'un bes que hagi fet amb els llavis pintats de verd. Sincerament, crec que no ho podria aguantar i acabaria votant en Rajoy tot just abans de convertir-me en company d'habitació de l'Adrià Puntí al sanatori. La venjança seria justa.

Tornaré al Carrer Nou per vèncer

2011-06-16T00:00:00.001+02:00

La porta es va obrir de bat a bat però em vaig encarregar d'ajustar-la deixant l'espai suficient per poder passar presumint de la meva gran victòria dietètico-estètica. 6kg menys amb un mes fent només que menjar verdures i tornant a exercir aquesta musculatura envejable que m'ha portat a desfilar per grans passareles interancionals com la de Salitja o Vilamalla. La meva victòria, comparable al triomf culé a Londres, ha despertat tot tipus de rumors certs sobre la meva futura participació a la cursa del Carrer Nou amb un pes com el que tenia quan em deien el Bakero d'en Pau Birol (ja només em falta baixar sis kig més), i de pas, han fet pujar el meu nom a les apostes deixant a mínims històrics a corredors a la baixa com Jaume Arxer, Quim Cassany, o Ignasi Fàbrega. Des de la pastanaga verda apelo a la prudència, la humilitat, l'Almeria és un rival perillosissím, bla, bla, bla, bla... però amb aquesta mateixa humilitat i ganes de treballar aviso que no em veureu passar, que la bala d'Estartit al meu costat semblarà el tricicle

Per què serveix l'escola?

2011-06-15T00:00:00.001+02:00

Saber. Més saber. Per què? Per acabar ignorant tot allò que havies escrit un dia en un examen intentant demostrar que eres apte per poder tirar endavant, per seguir el ritme de la massa que t'empenyia a aquesta universitat idealitzada, sobrevalorada, niu de mediocres que ajuden a enfosar al país perquè les persones confonen tenir una llicenciatura amb la decència. Per tant, per què serveix l'escola? Doncs per obrir la ment, per ajudar als alumnes a plantejar-se realment com volen viure les seves vides, quins són els fonaments vitals que edificaran el dia de demà la seva existència vital, perquè defugin d'aquest ramat d'ovelles condemnades per Nietzche que van cegues en direcció a un penya-segat sense fons. Així doncs, el saber és inútil? En part si. Ens podem trobar un enginyer excel.lent, capaç de dissenyar el pont més modern i espectacular del segle XXI que a la seva vida privada, o sigui, quan es projecta com a persona al seu entorn, és un autèntic imbècil, egoista, superb... perquè ningú li ha explicat que primer es tenen els principis i després s'actua. En definitiva, el saber té sentit quan va acompanyat d'una actitud davant la vida on cada pas tingui un perquè, un intent de projectar-se posivitament a la societat, si no, ens convertirem amb uns saberuts imbècils i desagradables. Per tant, l'escola hem d'esforçar-nos per deixar la obsessió inútil de les competències bàsiques, que ja adquiriran si volen, i començar a formar persones, si no, aquesta crisis durarà anys.

Els Pets seguiran fent molt de teatre

2011-06-14T00:00:00.001+02:00

Els Pets fan teatre és una clara defensa a l'evolució del músic, a la no-necessitat de tocar els èxits de fa 20 anys per poder ser escoltats, a l'ambició de reformular-se a si mateix com a professional per poder engrescar de nou el públic que està esperant el teu últim treball, un públic que encara que et demani que segueixis tocant el S'ha acabat, serà el mateix que et criticarà si la fas servir amb excés per arribar al punt àlgid del concert.

Joaquín Sabina a la seva excel.lent El joven aprendiz de pintor es va defensar de la crítica recurrent a principis dels vuitanta per haver abandonat la seva vessant més folk per entrar al rock amb uns versos majestuosos aplicables a Els Pets "Y qué decir del crítico que indignado me acusa de jugar demasiado a la Ruleta rusa? Si no hubiera arriesgado tal vez me acusaría de quedarme colgado en Calle Melancolía". Ho dic perquè he llegit que Els Pets faran una gira per celebrar els seus 25 anys on tocaran una part de les cançons antigues, i és de celebrar perquè sempre ve de gust un exercici de nostàlgica voluntària, però tenent la gran virtut de poder fer un concert complet i excel.lent amb cançons del Sol cap endavant, per això el cd d'Els Pets fan teatre és tant fantàstic, perquè demostren que no els hi fa falta acabar amb Jo vull ser rei, S'ha acabat, Vespre i Bon dia perquè la gent vagi a casa contenta, i mentri els hi passi això, seguiran sent un grup viu i de futur.

Cançons salvades per la ocasió

2011-06-13T17:50:00.001+02:00

Avui a la tarda, mentre la família parlava de la necessitat de reformular la funció dels bancs per poder sortir d'una crisis esgotadora, redundant, i que tant sols serveix com a niu de rates perquè sortin elements distorsionadors que extreuen de dins nostre les passions més nauseabundes, he dedicat una horeta a fer una d'aquelles feines que sempre defineixes com "El dia que tingui temps m'hi posaré", concretament, la d'ordendar la multitud de cds amb els llibrets canviats, cds pirates a dins les caràtules, els originals a una pila a sobre la taula, que encarara perviuen a la meva habitació trobant-me a faltar quan la pluja envaeix la tarda i la casa es salvaguarda en un extrany silenci.

M'he assegut perquè la nostàlgia no em fes caure d'esquenes i he començat separant aquells que em volia emportar a casa perquè es mereixen ser recuperats. Els salvats per aquesta ocasió han estat el fosc Nebraska del Bruce Springsteen, la seva primera incursió pública a la música folk on hi perviurà amb els anys la majestuosa Highway patrolman, de Joaquín Sabina El Hombre del traje gris per trobar-me a trobar amb l'Eva que prenia el sol despullada per escàndols de les seves veïnes geloses, el Club de Kabul Babà, un reducte de Sopa de Cabra que feu un bon cd amb kilombos que buscaven perfums d'Àsia entre versions d'Eagle - Eye Cherry, La Flaca de Jarabe de Palo, que ens recorda que tothom té una època daurada on trencava motlles, el Concert de Mitjanit de Sau per allò de l'adolescència que s'ha de cuidar, el Are you listening? de Dolores O'Riordan per donar-li l'enèssima oportunitat, a veure si després de quatre anys ja em comença a entrar, i finalment el Freedom de Neil Young, més que res perquè quan he tornat a la taula i seguient parlant de bancs he entés que la única solució segueix intentar seguir tocant rock en un món lliure.

El Politburó d'Occident

2011-06-12T10:57:00.001+02:00

Els altaveus proclamen consignes tristes a favor de la tirania implantada en una societat altament deficient que s'ha vist ofegada per una democràcia de castes, de grups sel.lectes que han entrat a dins els partits i utilitzen els seus escons com fitxes, sense demanar-lis la opinió, deixant que la massa aplasti sense escrúpuls l'individu.

Per poder dissimular l'eco trencador dels microfòns, els mateixos tirans proclament als quatre vents que la solució per obtenir una societat democràtica, entesa que el poder està en mans dels pobles, és seguir recorrent a les eleccions cada quatre anys per poder gaudir d'aquesta participació falsa que els segueix engreixant sense aturador i els ajuda a perfeccionar la seva pròpia mediocritat. Així doncs, la millor manera de lluitar contra la oligarquia implantada en un país latifundista com el nostre, és seguir legitimant aquest mateix sistema perquè els mateixos botxins puguin sortir a celebrar aquesta festa de la democràcia que només beneficia als amics del Politburó occidental. Tant per tant, que facin com els líders de la URSS i es facin petons a la boca en públic com a símbol del llinatge corrupte que controla el teatre des de les bambolines. Així tot seria més clar i sabríem clarament a què ens atenem.

Barcelona

2011-06-11T11:28:00.003+02:00

El seu encant està en el tret diferencial propi d'una ciutat llatina i en el seu culte a la terranalitat plasmat darrera la barreja de colors dels pintors de barri que tenen a la seva paleta, l'essència d'aquests carrers on conviuen l'ara i el per sempre, la finitud de l'experiència i la permanència del record idealitzat, les melodies amb acords de revolta i els versos hedonistes a una realitat insuficient però complaent. Barcelona és diferent a les altres perquè és la més oberta, la que abraça a tothom sense demanar carnets de pertinença a res, i et brinda la cara que tu vols veure per fer-te-la teva i trobar-la a faltar quan estàs a alguna altra ciutat sense mar on els somnis no tinguin rostre i morin abans d'arribar a una platja sense sorra.

Deliris nocturns amb un llibre de Pitol

2011-06-10T02:41:00.000+02:00

Deliris mortuoris a plena matinada entre dones borratxes llençant les cartes el tarot i l'enèssim llibre de Pitol a mig camí entre la ficció narrativa i l'assaig literari. Una làmpara cremant a mig gas per donar-me la llum suficient per no sentir-me abandonat en una sala d'estar on tant sols hi ha les fotografies dels dies que vaig ser un perdedor i em sentia una persona prou digne com per ser fotografiada sense tenir la inflor de la supèrbia i la vanitat entre els meus èxits fugissers.Un sofà inflable vermell extret d'una discoteca, soterrat per una pila de roba que mai més em posaré per por de ser acollit dins una tenda de campanya indignada. Mentrestant, la soledat del marit abandonat, de l'amant oblidat, del solter retrobat, del predicador ignorat, m'agafa amb respecte i em porta a una sala on hi ha tots els homes que són com jo, vells utòpics que compraven llibres de Ricardo Menéndez Salmón per la gràcia dels noms compostos però que no pensaven llegir mai perquè sempre acabaven preferint els contes de Sergio Pitol. Sincerament, jo em veia millor que ells perquè la visita al dietista m'havia ajudat a deixar un cert amor per la circunferència i m'aproximava a un quadrat fracassat que tant sols aspirava a ser un rombo amb gust de trapezi.

En fi, que és tard, el nen fa dues hores que es descollona i un intenta dormir una mica per demà poder dutxar-me sense adormir-me o no posar la roba bruta a la nevera, com vaig fer no fa gaire, i res més, que volia compartir-ho amb vosaltres per rebre consells que m'ajudessin a ser normal...

Qué passa si vas al llit amb una dona de colònia barata?

2011-06-09T00:00:00.005+02:00

Portaven set anys flagelant-se sobre la conxorxa esquerranosa que l'havia apartat d'un govern que era seu si fèiem servir el codi ètic de deixar manar el partit més votat, i la primera vegada que es troben en aquesta diatriba en una ciutat important com Tarragona, ells fan el mateix, deixant a fora un alcalde que havia fregat la majoria absoluta per pactar amb els grans defensors de la pàtria catalana, el PP, el mateix partit, que per cert, han respectat quan s'ha parlat de fer un pacte per fer-los fora de l'alcadia de Badalona, la segona ciutat més gran de Catalunya. Una vergonya.

Segurament des de Barcelona, hi haurà gent que s'està estirant els cabells al veure com els convergents tarragonins, per tal de poder manar es foten el llit amb la primera dona barata que troben pel carrer, sense mirar si la olor és de perfum francès o de colònia barat. Res a dir. Potser ens haurem de començar a creure un d'aquells tòpics suats de l'esquerra catalana que diu que Convergència sempre acaba pactant amb el PP, fins i tot quan es tracta, de respectar alcaldes amb gust per les gaviotes, sempre que no siguin rumaneses, o d'ajudar-los a manar a una capital de província com Tarragona. Aquesta setmana, segurament sense saber-ho, CiU està començant a escriure el guió que el farà fora de la Generalitat d'aquí quatre anys, i la causa principal no seran les retallades, perquè com va dir l'Artur Mas, tenim una societat intel.ligent que veu que si no es retalla tota la paradeta és insostenible, la causa haurà estat cedir a un atac de calentura per poder manar a qualsevol preu, fins i tot anant al llit amb la dona malalta de la colònia barata.

Jutjats per si mateixos

2011-06-09T00:00:00.001+02:00

Maragall, l'últim gran polític d'aquest país cada dia més petit, va sortir rebotit per un tal Montilla, que va col.laborar amb el seu discurs neutre respecte al fet nacional a l'enfonsament del PSC, i de pas, es va donar de baixa d'un partit que ell havia ajudat a fer gran i a donar una identitat que han deixat podrir a les cantonades d'un obrerisme snob pintat de progressisme social. Carod-Rovira, apartat d'ERC per un Alfonso Guerra a l'estil català i ignorat completament durant la seva última etapa de vice-president, s'acaba de donar de baixa del seu partit que ell havia ajudat a portar als millors resultats de la democràcia, i el deixa en un moment de crisis insitucional i després d'haver perdut representació als principals ajuntaments del país. Finalment, després d'una etapa fosca a interior on es va posar en evidència la contradicció de ser un anti-sistema i voler viure d'aquest mateix sistema, Joan Saura, conscient d'haver cremat la seva figura com a polític, ha hagut de donar pas a una nova generació de verds que veuen com els seus resultats electorals es mantenen intactes gràcies a la persistència de la ideologia dogmàtica que suposa formar part d'aquest partit polític. D'aquesta fotografia fa vuit anys i el camí que han seguit els protagonistes ha estat el que tots coneixem. Ells mateixos han fet la valoració pública de l'experiència del tripartit.

Papallones amb ales de pollastre

2011-06-08T00:00:00.001+02:00

Les papallones amb ales de pollastre estaven plorant al banc d'un parc mentre un ancià vestit de lila ballava una dansa aborígena australiana per fer-la riure, i de pas, poder seduïr un patinet que repenjat a sobre una mosca de ratlles blaves i verdes recitava els poemes de Rilke musicats per un cantautor somalí que va col.laborar a la revolució finlandesa contra un dictador etíop que va agafar el poder dels països escandinaus gràcies al tràfic il.legal de geranis a l'extrem occident.

Mentrestant, a l'altre costat del parc, a dins un hivernacle preparat per fer crèixer koales de color blau especialitzat en el consum de mosques tse-tse, una parella de flamencs es discuteixen perquè una tercera persona ha aparegut a la seva relació, concretament el porter del parc, que s'ha enamorat d'ella després de tractar-la durant les postes de sol i contemplar el rosa groguen del seu plomatge contrastat amb un cel rogent preparat per donar pluja i vent, i de pas, netejar aquest món de fantasia que vola dins el meu cap i on un tal Messi, segueix essent el millor jugador del món, més que res, perquè hi ha coses que ni en el món dels somnis poden ser millors.

Sempre estan on les demanen

2011-06-07T00:00:00.000+02:00

Em fascinen perquè m'ajuden a trobar-me amb la meva intimitat en una època on poder estar sol moltes vegades és un impossible. Per això, quan el ritme del minut a minut em té totalment pres en un món d'obligacions, paro el cotxe a un descampat, apago les llums, obro les finestres, i el recupero de sota dels cd's d'actualitat que escolto per poder demostrar que estic al dia festejant els nous cantautors que emplenen els bars de la capital de versos maleïts. Ell, està allà, pacient, amb el rostre mirant a terra sabent que tard o d'hora tornaré a demanar la seva ajuda per poder tenir un xic de benestar emocional i sortir viu d'aquesta muntanya russa de les emocions que tant costa de controlar quan la maduresa és una utopia i l'elogi a la inmediatesa ocupa els aparadors de les llibreries. Sabent, sense vergonya, que no són les millors i segurament, són víctimes d'aquelles seves germanes comercials que acaparen les ràdio fòrmules i els bisos de concerts multitudinaris, però elles esperen allà, per ser interpretades a teatres on l'artista pugui xiuxiuejar-les a les orelles d'aquelles fans que les esperen per recordar el dia que elles, ben generoses, el varen ajudar a agafar empenta i a tirar endavant amb la mateixa dignitat que encaren la vida els protagonistes d'aquestes cançons. Per tot això, suposo que guardo a una capsa especial al Devils and Dust, perquè sense el millor, m'ha ajudat a trobar la calma en moments que he festejat amb el límit.

El dia que no vaig morir per dues hores

2011-06-06T00:00:00.000+02:00

Vaig sentir la porta com es tancava però em semblava un soroll llunyà, com si no anés amb mi, més que res perquè el mal de cap em tenia adormit al llit, aliè de l'olor de monòxid de carboni que es filtrava a la meva habitació per fer-me entrar al somni que no va ser etern perquè l'Esteve s'havia deixat quelcom al pis i va tornar de la universitat per anar-ho a buscar. Em vaig llevar amb problemes per dir-li que em trobava malament, anava tintinejant i em va preguntar si sentia una olor extranya, naturalment li vaig dir que no. Això és gas. Ho tenia clar. Per comprovar-ho (no és broma) va encendre un llumí. Seguiem, o més ben dit, l'edifici seguia allà, per tant no podia ser gas, havia de ser monòxid de carboni de la caldera que va estar a punt de covertir-me en un James Dean gironí. Em va preparar una infusió que va agreujar la situació. Me la vaig beure perquè mai havia vist una persona tant convençuda amb l'eficàcia del seu remei artesà. El mal de cap s'agreujava i em va acompanyar a la Vall d'Hebron, que sense crisi econòmica i sanitària, em va tenir unes sis hores esperant per connectar-me a una màquina d'oxigen per depurar la sang. Mentre la màquina m'anava netejant, va passar una infermera i em va tocar el braç dient-me "els teus casos a l'hospital són extraordinaris, generalment no arriben, dóna gràcies". Des d'aquell dia m'he preguntat sovint per què, per què l'Esteve es va deixar una cosa just aquell dia? El temps ha anat asserenant l'experiència de veure la mort a la cantonada, però encara quan em sento estúpid miro el cel i li pregunto a cau d'orella per què al final vas decidir salvar-me?

PD: Per si algú pensa que li he fotut el pal, dono fe que tot el que està escrit és veritat. Si no, pregunteu-li a l'Esteve, el meu Messies.

Tothom té un Javi a la seva vida

2011-06-05T00:00:00.000+02:00

Saltem amb una magdalena rovellada cap a una època on els dies eren llargs, les nits tenien fi quan nosaltres ho decidiem, desitjàvem tenir unes veines com Jennifer Aniston i Courtney Cox per poder fer un plagi de Friends, i lligàvem les ganes de viure de l'adolescència amb la llibertat de la vida universitària. La via morta que ens ajuda a fer aquest salt és aquella relació de Las cuatro y diez de Luis Eduardo Aute amb aquell triste inspector que nos pidió nuestros carnets retocat per un piano sord que ens marcava el compàs per passejar agafats de la cintura pel barri de Gràcia mentre la pluja ens humitejava els pentinats preparats per simular certa deixadesa en el vestir.

Aquells anys de desconcert on Aute ens recitava amb una flor als llavis, res tenia preu perquè ens reiem del prestigi de les corbates (encara ho fem) i de la necessitat d'en Javi d'anar els seus plans de futur a una multinacional anònima per mostrar a tothom que era feliç perquè seria prou important dins el seu món on la importància volia dir ser capaç de dirigir el altres, encara que això sigui a costa de la pròpia soledat un cop arribi a casa i tant sols senti els crits d'una pel.lícula pornogràfica que ha llogat amb un nom fals per no perdre el poc crèdit que li queda davant la opinió pública. Què en saps d'en Javi? La veritat és que gaire res però segurament ens faria aquell esgurad de despreci si sabés que cada dissabte escoltem com criticar les noves modes de pentinats mentre ens preparem per una migdiada on tornen les aromes llibertàries de Gràcia.

Qui intentes ser

2011-06-04T00:00:00.000+02:00

Fer un trasllat és un conyàs si no tens a darrera un exèrcit d’amistats que et recolza en aquests moments on les teves pertinences personals passen uns minuts en un espai mort, totalment fora d’una llar, com si fossis un captaire que porta a l’esquena la seva història i va camí d’enlloc buscant la complicitat de qualsevol. Mentre vas desgranant tota la roba, te’n adones que amb menys passaries i que aquests pantalons que et vares comprar una tarda avorrida de febrer, no te’ls has ni posat. En fi, no ho dius a ningú perquè estan intentant carregar el sofà i no vols destorbar, però tu també ets una víctima d’aquesta necessitat de comprar per matar l’avorriment. Al costat de la roba hi ha caixes de llibres, dels que t’agradaven i ara voldries regalar a una biblioteca cementiri on ningú pogués trobar mai més aquestes pàgines tacades de tinta traïdora, i aquells que emmarcaries pàgina per pàgina i t’han ajudat a ser qui ets. Marina diu al Por que soy cristiano que ningú pot renegar de la seva tradició cultural perquè el simple fet de refusar-la ja implica un plantejament d’on venim i cap on volem anar, i aquesta idea d’una forma més modesta, és la que està latent a les caixes de llibres que durant uns moments vagaran per la carretera a mercè d’un atzar automobilístic difícil d’entendre. Finalment, quan tot ja és fora, et quedes un parell de minuts sol a l’espai que has ocupat durant una etapa de la teva vida. Ja no hi ha res. Res que ajudi al que entri a agafar una idea de qui ets. En aquest moment de vertigen t’en adones que realment, tot el que tens a la casa és buit en la mesura que només et pots definir a tu mateix pel teu dia a dia.

Juguem a ser Sartre vestit de Ralph Lauren

2011-06-03T00:00:00.002+02:00

Els indignats han tret una vegada més a flor de pell els elements més indignitaris d'aquesta societat nostàlgica dels anys d'Altamira on la mesura és sinònim de falta d'idees i de tebior. Per una banda, la progressia està sobreexcitada perquè veu com una nova generació està netejant els vòmits que ells mateixos varen llençar sobre el maig del 68 quan varen agafar quotes de poder i varen decidir canviar Sartre per Ralph Lauren, i per l'altra, els beneficiats de la situació actual, que deixant anar quatre idees generalistes sobre el grup intenten carregar-se les idees dels manifestants. I els manifestants? Fan servir l'objectiva veritat d'algunes de les seves reivindicacions per justificar actituds contradictòries, plantejaments socials totalment utòpics que tindrien aplicació pràctica si ens organtizèssim amb tribus i no amb societats multitudinàries on el recurs assambleari va molt bé per organitzacions de veïns però és ridícul quan es vol aplicar a estats amb milions de persones, i fan un discurs bonista sobre la gent que hi ha assegut a les places que fa pedre la credibilitat a altres queixes justes i comprensibles. O sigui, una vegada més, o més ben dit, com sempre, et trobes enmig de la batalla i crides la necessitat de crear un tercer bàndol que agafi les parts de veritats esquerdades dels dos costats per trobar en la mesura, el camí raonable per on tirar endavant.

En definitiva, puc entendre els indignats, són idealistes i pateixen aquella malaltia coneguda com utopia basada en una base antropològica falsa que veu la persona com un èsser que tendeix cap al bé, i també puc entendre l'empresari emprenyat, que pateix aquella altra malaltia coneguda com utopia cínica basada en una base antropològica falsa que veu la persona com un ésser que tendeix a buscar el millor pels seus treballadors, ara, defeco contra el cinisme dels morts de gana que estaven a París el 68 i ara, un cop han xupat del sistema, ben assentats a les seves poltrones, treuen la pols a les ulleres de Sartre el fan cabalgar sobre el seu Ralph Lauren i van a fer-se fotos amb els indignats en nom de la justícia social. Aquests són els que haurien de rebre les petacades dels mossos.

Si jo fos gay

2011-06-02T00:00:00.000+02:00

Si fos homosexual segurament no portaria bigoti ni utilitzaria samarretes sense mànigues. Seria més de la branca gay office, dits d’aquells que vesteixen els dia de cada dia com si haguessin d’assistir a una reunió important i els cap de setmana tenen un toc cool per si cauen al mig del carrer i al anar a urgències vegin que porten els calçotets nets. Pel que fa a la possibilitat de casar-me, en fugiria com de la pesta. Tota la vida fugint de la llei per acabar parant a la llei? Ni pensar-ho. Davant les discussions amb els meus companys utilitzaria una cita d’un homosexual il.lustre com Álvaro Pombo que definir la llei de matrimoni gay com una mariconada. Sobre els homes, la veritat, no sabria ben bé per on tirar des d’un punt de vista afirmatiu, ara, ja puc assegurar sense vacil.lar que fugiria dels Zerolos, Almodóvars, Vázquez, etc... No sé perquè però intueixo que buscaria algú com en Guardiola amb més cabell, o com en Santiago Segura però més prim. Finalment, penso que si fos homosexual no aprofitaria la meva condició sexual per ser ben vist, per crear pena, o obtenir reconeixement públic, més que res perquè mai he intentat obrir-me portes pel fet de ser hetero, i suposo que a pesar que alguns em miressin amb millors ulls perquè m’agraden els tios, tampoc buscaria favors encara que alguns sectors progressistes ho demanessin a crits.

Pauline

2011-06-01T00:00:00.000+02:00

Tinc la seva cançó en un cd gravat fa cinc anys en una visita parisenca on els límits estaven amagats sota vasos coberts d’absenta. Ella es deia Pauline, o més ben dit, ens hagués agradat que s’hagués dit Pauline, portava una boina grisa, vestia roba ampla i raspava la guitarra acústica deixant entreveure un esperit lliure que seduïa a uns pobres estudiants que anirien a dormir sense més premi que el record de les seves cançons escrites en vers parisenc. La seva veu de sirena rebutjada en un país d’humans insensibles canta al vouyerisme dels seus amants quan ella actua en bars atapeïts de fum i rialles masculines, i aquesta cançó, únic record real de la mirada nostàlgica de la Pauline, està entre Angie dels Rollings i Roxanne d’Sting, més que res perquè em semblava una manera elegant de tancar la Trinitat de les noies impossibles.

L'aforisme premiat és

2011-05-31T00:00:00.001+02:00

Quan els estius són enganxosos sempre has de procurar anar a dormir sol. En Tomeu es va asseure conscient que el seu aforisme higienista tenia certes possibilitats de guanyar el concurs instaurat per l’associació d’aforistes anònimes. Els candidats no semblaven susceptibles de prendre-li el guardó d’aquest premi dotat amb els diners suficients per llogar un cap de setmana un apartament antic a un poblet de la costa per donar un toc romàntico-rural al seu matrimoni. Darrera la seva creació s’hi amagava una elipsis subtil representada en una moneda de tres cares, a una la decadència d’una parella adulta fastiguejada per la falta d’aire nou dins la seva relació, l’altra la prudència de no portar segons qui a casa en ple estiu quan el clima afavoreix a treure el gat que portem dins, més que res perquè hi ha persones que saps quan entren però mai pots endevinar el dia que marxaran, i finalment, hi ha el tercer significat que segons en Tomeu, podia tenir un punt d’absurd que el feia atractiu, i aquesta mateixa falta de sentit, si el jurat tenia una mínima formació literària, pensava ell mentre veia un candidat aixecant-se i dient no sé que d’uns infeliços units, faria que li donessin aquest premi que portava perseguint feia deu anys, des de que va cremar la seva única novel.la i es va prometre no tornar a escriure mai més.

El factor Eastwood

2011-05-30T00:10:00.000+02:00

Segueixo fent pel·lícules perquè sempre hi hauran històries noves que explicar, camins desconeguts per descobrir, noves maneres de fer que fins ara no he provat, en fi, perquè crec que sóc capaç de seguir donant material que no sigui repetitiu. Plegaria si veiés que només sóc capaç de fer westerns perquè el seu dia em varen funcionar els westerns, o pel·lícules de suspens policíac perquè és un gènere amb el qual em puc sentir reconegut.

Quan al final del documental que fa un recorregut extens per la filmografia més destacada d’Eastwood sents aquesta declaració d’intencions d’un director de 80 anys, guanyador de tots els premis possibles, amb reconeixement internacional, i amb els recursos econòmics que ell vol i més, te’n adones que aquell que arriba a dalt és el que està intentant millorar constantment el seu producte i no es queda encaixonat amb allò que li havia mostrat al camí de l’èxit. Eastwood als anys 90 i principis del 2000, la seva dècada més fantàstica com a director, va del western antològic de Sin Perdón, al drama romàntic de Los Puentes de Madison, a les dues cares bèl.liques de Bandera de Nuestros Padres i Cartas des de Iwo Jima, al thriller Poder Absoluto, a les relacions paternofilials de Un mundo perfecto i Million dolar baby amb contextos totalment diferents que no tenen res a veure, la fantàstico-realista-humorísitca de Space cowboys, o la policíaca Deuda de sangre. Seran millors o pitjors, n’hi ha que van guanyar oscars i d’altres que potser els hi falta un punt per acabar de ser grans pel.lícules, però a totes, Eastwood ha intentant canviar el discurs, canviar personatges, canviar històries, canviar gèneres, i al cap i a la fi, ha intentat posar-se a prova a si mateix per veure si era capaç de fer un pas endavant i enriquir-se com a professional. Aquest ha estat la gran ensenyança del documental narrat per Morgan Freeman: reformula’t i tornaràs a trobar l’èxit.

Esglèsia + sexe = publicació segura

2011-05-29T12:30:00.000+02:00

Quan un no té feina i necessita diners és recomanable fer un llibre que giri al voltant d’un assassinat relacionat amb l’església catòlica, i que el personatge principal, que serà un detectiu plagiat del brillant Carvalho de Montalbán, vagi descobrint un escàndol monetari, sexual, corrupte, sexual, sexual, i sobretot, sexual, que involucri si pot ser algun sacerdot i tots els cardenals de la cúria que coneixien la vida d’aquest capellà i la callaven a la capella sixtina mentre decidien qui podia ser el nou Papa que tapés el nou escàndol i els deixés de pas la butxaca plena i la bragueta satisfeta, perquè és clar, no sé si ho havia dit però si els clergues es peten prostitutes, travestits i algun infant mentre el van flagel.lant, millor que millor perquè t’assegura un públic assedegat d’escàndols eclesiàstics per poder continuar amb aquell discurs brillant sorgit de poltrones caducades on s’acusa l’església de tots els mals de la societat, fins i tot de la pujada del preu de la gasolina, perquè és clar, el petroli ja podria estar sota territori cristià collons!Ho dic perquè caminant per llibreries i pàgines d’internet veus que hi ha els nous guerres de l’ordre laica del Sant Grial que ens volen fer obrir els ulls dels mals de l’esglèsia amb novel.les que les podia escriure un adolescent amb la ment una mica feta. Si la novel.la és dolenta i parla de qualsevol altre tema, vomitem a sobre, ara, si surten capellans que van calents i un Papa sortit que amaga un secret preuat, llavors passa a ser publicada, a no ser que siguis tant deplorable que fins i tot parlant d’això te l’acabis publicant tu mateix perquè ningú la vol i acabis obrint un blog perquè et facin cas, llavors és com aquella noia que entra a la discoteca escotada fins a baix i ningú la mira. Tens dues opcions, a tots tios de la disco són gays o tu ets lletja

Tornar a casa un dia de primavera i haver-te fet gran

2011-05-28T17:14:00.002+02:00

El Barça va sortir a Wembley al 20 de maig del 1992 com un gran equip per tot el que representava més enllà de l'aspecte futbolístic, però en el terreny de títols no deixava de ser un equip adolescent que havia guanyat tres lligues els últims trenta anys i buscava agafar l'empenta que l'havia de convertir en un equip referent del fútbol modern amb un estil de joc reconeixible i reconegut per tothom.

Avui, 19 anys després, el Barça tornar a casa un dia de primavera i mostra a tot el món que ha fet els deures, que s'ha fet gran gràcies els Nuñez, Laporta i Rosell, gràcies els Cruyff, Van Gaal, Rikjard i Guardiola, gràcies els Koeman, Stoichkov, Bakero, Zubizarreta, Ronaldo, Rivaldo, Luis Enrique, Guardiola, Ronaldinho, Eto'o, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Messi i tots aquells jugadors que han fet possible que el Barça torni a Wembley 19 anys després havent guanyat 10 Lligues, 3 Champions, una final perduda i una altra per disputar, havent quedat eliminats fins a 4 vegades de les semifinals de la mateixa competició fet que demostra que el Barça s'està convertint en un equip fixe a les eliminatories finals de la Champions, 3 Copes del Rei i dues finals més perdudes, una Recopa d'Europa, tres supercopes d'Europa, el Mundialet de Clubs i un bon grapat de supercopes d'Espanya.

Fa anys envejava els aficionats de la Juventus i del Milán perquè els seus equips estaven de forma permanent guanyant títols i arriban a les fases finals de les grans competicions. Ara ells ens envejen a nosaltres, perquè el Barça avui, guanyi o perdi, ha aconseguit el més important: tornar a casa i demostrar a tothom que s'ha fet gran.

Apunts d'una visita al dietista

2011-05-28T00:00:00.007+02:00

He entrat a la sala d’espera del dietista amb ulleres de sol, la barba afaitada, i un barret que em queia a mig front per intentar dissimular el meu rostre en el cas de topar-me amb un conegut. Admetre que als 22 anys (o en tinc 29?) has d’anar al dietista perquè estàs totalment enganxat a aquells segons de pèrdua de consciència davant l’orgasme culinari d’estar davant aquell producte que et fa sentir diferent, et fa si més no, diferent a tots aquests metrosexuals obsessionats en marcar quadradets de xocolata, que per cert, em menjo sense cap mena de remordiment. Quan he sortit amb la moral a les mans i amb un paper que em situava a mig camí entre el sobrepès i la obesitat, m’he plantejat perquè em volia realment aprimar i la veritat, les qüestions de salut em són totalment indiferents perquè encara veig a la llunyania aquella edat on les pastilles són el motor i les pròtesis l’engranatge. Ho admeto, ho faig perquè em vull tornar a posar les meves samarretes Desigual, la camiseta cenyida de la selecció sueca, aquells pantalons roses que fan les delícies d’algun pervertit que em veu passejant amb cotxet pel carrer, i sobretot, perquè pugui sortir de la dutxa amb pilotes sense necessitat de posar-me l’albornoz del Barça mentre vaig xiulant l’himne per simular certa normalitat.

PD: Porto deu minuts intentant que no em quedi la lletra tant avall i no puc... merda!

Ens veiem el 28 de maig: Final de la Champions!

2011-04-06T00:06:00.002+02:00

Les etapes blogaires són com la vida mateixa, fastigosament cícliques per tendir a una linealitat que només existeix en una panoràmica eterna de la nostra existència. Les èpoques de bonança creativa es barregen amb dies de festeig amb les muses on els articles van sorgint amb cinc minuts, sense esforç, mentre estàs parant taula o mires de reüll aquell programa del que sempre desbarres quan estàs davant dels teus amics intel.lectuals. D'altra banda també hi ha èpoques àrides, on la única musa que apareix a casa teva era una actriu secundària a Gilda que amb els anys, s'ha quedat sense dents i es passeja per les llars d'avis desembussant tot tipus de canals rovellades per l'inexorable pas d'aquell Cronos tip de deborar tot el que li passa per davant.

Ara mateix, en aquests dies on la veritat es passeja despullada per les cantonades buscant anar a parar en braços del millor postor, estic totalment desganat amb el blog, sense ànim per escriure durant una temporada i descansar després de nou mesos intensos on he portat un ritme alt de publicacions perquè em venia bé, i ara, la veritat, no només no em ve bé sinó que estic temptat, com em va passar l'any passat per aquestes dates, de tancar el blog i llançar-lo a un riu virtual rumb a l'Hades de la memòria. Per això m'agafo un temps de descans, per agafar idees, per reposar el cap, i sobretot, per menjar donetes d'amagat aprofitant aquella cantonada del supermercat que queda lluny de l'angle visual de la caixera.

Primer havia pensat fer com Sopa de Cabra, fer una parada de deu anys i després fer uns nous posts a veure si emplenava un Sant Jordi virtual, però em sembla que només pararé un mes i mig perquè després ja ningú se'n recordaria de mi i no em foterieu ni cas. Ens tornem a veure... us va bé el 28 de maig? Final de la Champions.

Recuperant el temps perdut

2011-04-02T11:32:00.000+02:00

Ha tornat a casa com el fill pròdig, després de buscar el plaer a les mans traïdores d'informàtiques impertinents i acabar compartint sistemes operatius amb aparells engarrinats pel pas del temps. L'Acer ja torna a estar entre nosaltres deixant a la memòria col.lectiva el seu intent de suïcidi arromàntic d'un dijous a les 16.10h a la classe de 2n ESO A, segurament perquè sabia que els dijous mai poden ser un dia normal, i acabava de projectar feia poc El club de los poetas muertos.

El primer que se m'acut després de la tornada de l'aparell en qüestió a casa és la meva repulsa a l'actitud triomfalista d'en Sandro, per lo menys en Laporta ho feia amb més gràcia i ironia, la meva condemna als analfabets que amb el bon temps, comencen a poblar l'entrada del pàrquing i deixen les ampolles de cerveses, segurament perquè es pensen que la paparera és un element decoratiu que intenta donar profunditat a la ciutat, la meva alèrgia visceral als advocats triomfalistes i als sommiadors perdedors, als filàntrops amb ànim de lucre i les empreses bancàries que simulen una obra social per amagar les seves misèries, i sobretot, per damunt de tot, m'agradaria recuperar al temps perdut durant l'absència de l'Acer recordant al PSC que no cal que facin d'altaveu constant del PSOE, que en Rubalcalba ja es sap defensar solet.

Fins els pebrots d'Ermessenda

2011-03-20T12:39:00.000+01:00

L'insistència provoca l'esgotament, i un producte que podria semblar atractiu a primera vista, quan es mostra masses vegades per aconseguir seduïr el personal, acaba siguent repetitiu i avorrit. En certa manera, això també passa amb les dones, quan una dona amaga un secret, insinua més que mostra, molt sovint aconsegueix portar el noi on ell vol i quan vol, fent que moltes vegades la víctima escollida valgui la pena, d'altra banda, quan la noia ensenya, deixa les seves mesures al vent, només acaba arraplegant els quatre gats que van calents i necessiten una gata perquè no els hi exploti la pròstata o se'ls hi pudreixi els líquid retingut a les canals. La falta d'insinuació porta al cap i a la fi al primitivisme pur.

Explico aquesta diatriba entre amagar i mostrar per parlar de la pel.lícula, sèrie, entrega, com li vulguis dir, d'Ermessenda, que demà començarà a TV3. Aquests dies que he estat més a casa i posava la televisió perquè complís amb la seva funció de sedant, n'he acabat fins el capdamunt dels gorros amb els trailers i espais dedicats a programes de la nostra, la seva, la de tots, o només la d'aquells que manen, a promocionar aquest serial. És esgotador. Entenc que s'hi hagin dedicat molts diners i hi ha una urgència per poder recollir aquest esforç amb números, però a base de la repetició, de mostrar-se una i altra vegada, han aconseguit que aquest dilluns alguns apaguem la televisió perquè ja n'hem acabat fins els pebrots. És com la noia que ensenya els pits perquè la miris, i certament que la mires, però amb una mirada de fàstic pensant que si els tapessis segurament m'interessaria més per tu. Conclusió: Ermessenda, tapa't els pits d'una vegada.

L'amant de Chagall

2011-03-18T18:54:00.005+01:00

Recuperant l'alegria d'aquells motors encesos d'Antònia Font, gaudeixo una d'aquelles tardes sense pressa on aquell oli d'una dona amb un barret de Chagall entra a l'atmosfera d'un saló ple de làmines falses de Dalí de la mà del cant nostàlgic de Silvio Rodríguez. El temps va relliscant per la panxa d'una posta de sol cohibida per la supremacia de les últimes pluges, mentre els adolescents, alliberats dels aigüats, tornen a ocupar els carrers cercant aquella llibertat, que sense saber-ho, s'acaba on arriben els límits d'una ciutat xovinista que mira amb recel tot el que passa fora d'ella.

La dona de Chagall, espantada pel desordre de llibres del saló de casa, l'obra completa de Pla està barrejada amb poesies de Neruda, Machado i algun exemplar per cremar d'un poeta català anarquista subvencionat fins la sacietat per les arques públiques, tot i que en el seu cas, si diguèssim púbiques segurament no passaria res, entra de puntentes per no despertar-me d'un estat a mig camí entre l'al.lucinosis i l'extrema normalitat. La muller, amant ardent que porta als llavis la flor d'espines on hi rau la sang pressa de l'adulteri, posa play al reproductor (musical s'enten) i mentre el Gato Pérez va cantant quin gust té el seu barri de la infància, m'agrafa perquè ens marquem uns passos. Així doncs, mentre el sol ha anat despareixent per deixar una atmosfera adient, anem ballant arrapats mentre trepitgem els poemes sense versos del poeta subvencionat i cridem que la felicitat només existeix pels derrotats.

No tinc ganes d'escriure

2011-03-16T18:52:00.000+01:00

Avui no tinc ganes d'escriure, estic desmotivat, com el temps, sense ganes d'aixecar el dia, com volent mantenir el dol en aquests dies on la vida ja no val res i el futur només existeix en les paraules dels poetes condemnats a morir oblidats en un manicomi a prop del mar. Estic davant la imatge en blanc i busco desesperat un xic de doping que em faci sortir aquell vers entertolligat en les arrels d'unes flors del mal, d'un arbre de la ciència del plaer que t'embolcalla amb les seves fulles destinades a regalar-te un gust falsejat. Suposo que aquest és el drama del blogaire que voldria ser constant amb els seus posts venuts a mercaders ambulants, ser ferm amb les seves opinions robades d'escriptors difunts, i sobretot, rebre falsos elogis de compromís d'aquells que li volen mal i el llegeixen per enveja, buscant els seus punts febles per poder-li tirar-los per la cara quan el vegin durant una matinada d'estiu begut recitant poemes a una nimfa d'amor d'albarà. El drama en si consisteix en sentir-se obligat en dir alguna cosa i no ser capaç d'escriure res més enllà d'un simple text formalista i demagògic sobre la incapacitat d'acabar un post amb dignitat. Normalment, quan el post està acabat, el drama reposa fins l'endemà.

Aute torna a picar la porta

2011-03-15T20:42:00.000+01:00

Les cançons són cícliques, arriben per marcar una vivència i marxen amb la seguretat del que sap que tard o d'hora tornarà amb la disfressa traïdora de la nostàlgia que t'ajuda a pensar que todo tiempo pasado fue mejor. Aquests dies de pluges, aigüats i treballs nous de grups que eren de culte i s'han convertit en artefactes per ajudar a anar d'alternatius a un cert sector de la població que generalment, malparlen de la cultura alternativa (M.C.A facebook dixit), m'he topat de nassos de nou amb Luis Eduardo Aute i aquellos caminos que conduce a Roma, concretament, Sin tu latido, la cançó total que justifica pedalades extremes d'un tipus d'artista que moltes vegades confon ser polifacètic amb voler tocar moltes tecles i no acabar d'arribar enlloc.

Quan comença el hay algunos que dicen que todos los caminos conducen a Roma, només és comparable amb el tan terrible es el odio que no te atreves ni a mostrarme tu desprecio, pero no me hagas caso, lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo, més que res perquè l'inici obre camí a l'èpica, a la sensació d'estar davant d'un himne nocturn cantat a altes hores de la matinada quan la línia entre sobrietat i ebrietat es confon sense saber molt clar on comença una i on acaba l'altra, donant una vaga sensació d'eternitat a unes vides que es saben finites. Suposo que per això, cada cop que aquesta cançó acaba el seu viatge cíclic i pica la porta, la torno a escoltar fins el desgast, sobretot perquè m'acabo adonant que Aute ajuda a escurçar la distància entre el triangle deformat que separa Girona-Barcelona-Pisa.

Una setmana després

2011-03-14T21:20:00.000+01:00

7.45 del matí. 310. Lluc, niu, Arsenal, gol de Messi, pitet, pitet, pitet, peucs, contraccions contraccionades, the highway is alive tonight, kinder, bolquers, merda, merda, merda, caca, pis anàrquic, més caca, plor contingut, plor desnhibit, pell de lluna, tan joven y tan viejo, Estivill, Rosari, quin mal, que ve, epidoral, toallitas, cremetes, somriures reflexos, fotografies pel demà, llàgrimes, alegria, felicitat, flors, Barça, Barça, Barça, canya de xocolata, sofàllit, còlics, Riña de Gatos, Jordi Gracia, Juan Marsé, Mozart, Schubert, Japó, moisés, Abraham, Isaac, Jacob, trucades, missatges, espera, metges, infemeres, polseres vermelles, avis, besavis, tres hores, dues hores, una hora, constantment, aigües a terra, partida a la Play, Inter 1 - Barça 2, Iniesta, Iniesta, padrí, padrina, bombons, dutxes llargues, migdiades curtes, visites agradables, felicitat compartida, New York via mòbil, valset, sota una estrella, cuco, cotxet, agafa'l, compte el cap, quines cames, que petit, que tranquil, ara que hi ets tu, no us n'adonareu que ja caminarà.

La èpica de la democràcia

2011-03-13T16:35:00.000+01:00

Ahir, tot travessant la Plaça Miquel Santaló, que per desgràcia del que fou alcalde de Girona durant la República s'ha acabat coneixent de forma popular com a Plaça Carlemany, Plaça del Cigarro o Plaça del Porro, estava donant voltes sobre la característica que ens uneix a tota la generació nascuda als anys vuitanta: la falta d'èpica. Els europeus al llarg de dos mil.lenis han pogut, per mal segurament, posar dins la seva cronologia personal un enfrontament contra l'enemic per defensar la pàtria, la lluita contra el senyor feudal, contra el rei, contra un règim totalitari, etc... La qüestió és que sempre hi havia la lluita per millorar la situació en la que es trobaven.

Nosaltres, fills consentits d'una generació preocupada per donar-nos tot el que ells no varen tenir, serem els primers que durant la nostra senectud no podrem agafar els nostres néts i parlar d'aquells anys on la vida i la mort convivien sota un sol dissimulat per la pols de les ruïnes bèl.liques, o treure pit per haver ajudat a tombar una estaca que estava massa ben clavada per fer-la caure amb el simple pes de la força utòpica. Per tant, quina és la èpica d'una democràcia estable i duradera? Doncs segurament serà no aprofitar-se del sistema i viure el dia a dia amb una visió global perquè el nostre fer diari tingui una prespectiva social. Si senyor, aquesta és la èpica de la democràcia: ser honrat.

PD: No me hagas caso, lo que pasa es que este mundo no lo entiendo. (Sin tu latido, Aute)

La demagogia de la derrota

2011-03-12T19:35:00.000+01:00

L'ombra malatissa d'un futur víric passa per sobre les ments privilegiades dels que mouen els fils darrera les bambolines del gran teatre socialista. Avui, amb una d'aquestes convencions on utilitzen fins la sacietat la paraula progrés, sense saber molt bé què vol dir progrés i com si aquest fos sinònim de benestar ferm i durader, en Montilla ha afirmat que el govern de la Generalitat aprofita la crisis econòmica com excusa per fer retallades socials, i que ells, en plena crisis, no varen eliminar cap de les seves polítiques de progrés. No pot ser. La veritat, he quedat totalment perplex. La línia entre el cinisme extrem i l'exercici de tractar la població com imbècils és molt fina, i ara mateix, en Montilla no sé a què juga. Quan tot Europa s'està estrenyent el cinturó, algun dels mandataris, per cert, de la seva corda, no pot dir que aquí es fa per gust de retallar drets socials. És una vergonya . Unes declaracions que estan molt a la línia d'alguns dels consellers que ha tingut durant els seus anys de govern entre les porres de marihuana i les ambaixades solapades.

Certament que moltes vegades CIU, sobretot CDC perquè UDC ja no arriba ni això, peca d'una demagogia nacional bastant clara per poder apaivagar els ànims o buscar respostes a problemes endèmics, ara, el PSC agafa aquesta demagogia, la posa en el terreny del progrés socials i no la porta fins l'extrem, si nó que dóna quatre voltes a aquest extrem i després tornen amb el cap ben alt, el puny tancat (cada cop més obert) i la cara pintada de vermell per defensar aquells que ja fa temps que només voten Izquierda Unida. Suposo que tot plegat es tracta de la demagogia de la derrota.

Fill del desastre japonés

2011-03-12T15:14:00.000+01:00

Les imatges dantesques del tsunami japonés més pròpies de la última pel.lícula de Clint Eastwood que no pas de la realitat que nosaltres, com a animals límitats, podem arribar a entendre, m'han fet venir a la ment Pedro Arrupe. Segurament perquè Arrupe, durant la seva juventut jesuística va viure en primera persona les bombes de Hiroshima i Nagasaky, i fent valer la fama de sant que tindria anys més tard, va fer servir la seva formació mèdica (va ser el número ú de la seva promoció, deixant al número dos un tal Severo Ochoa) per posar-se al peu del canó i ajudar les víctimes d'aquella bogeria firmada pel pols ferm de Truman.

Aquell desastre japonés, tal com explica Lamet a la biografia del religiós basc, va ajudar Arrupe a tenir contacte directe amb l'abisme de l'existència humana, amb el costat més fosc i tenebrós, fent que el dia de demà agafés la opció pels desemparats com la opció de la seva acció generalística dins dels fills de Sant Ignasi. Per tant, quan des de la distància que dóna la benaurança d'un sofà calent i una beguda calenta per superar la fredor d'un tímid temporal, desitges que se t'enganxi quelcom d'Arrupe, una flama a dins teu que et conmogui davant la misèria dels altres i et faci prendre algunes decisions que segurament, mai acabaràs posant a la pràctica. Fins llavors, hem d'esperar que surtin més Arrupes.

Llarga vida a Mou

2011-03-11T18:22:00.000+01:00

T'estàs convertint en un Jim Carrey incapaç d'interpretar amb dignitat el Padrino, un Dr.Jekyll sense modals i valentia per ser un autèntic Mr.Hyde, un Marylin Manson especialitzat en cantar melodies ensucrades de l'Oreja de Van Gogh, un Hugo Sánchez que amb el temps s'està convertint amb la caricatura barata de Robert Prosinecki. Això, apreciat Mou, és el que veig quan surts per la televisió deixant anar l'enèssima queixa disfressada d'una maldat que llança a l'aire el comportament consentit d'un adolescent dèspota amb els demés.

De totes maneres, el pitjor de tot no ets tu, més que res perquè en certa manera cadascú té el dret d'ofegar-se amb la seva pròpia porqueria, el vertader problema és que amb pocs mesos has convertit la mentalitat guanyadora i ambiciosa de l'afició madridista amb una actitud victimista, de queixa constant, de veure els problemes que té un mateix com a conseqüència de la persecussió paranoica de l'entorn, que no pas com a causa directe d'errors que ha pogut cometre un mateix.

Davant d'aquesta situació només puc cridar als quatre vents allò de llarga vida a Mou, que per molts anys segueixis amb les teves guerres imaginàries i converteixis l'afició del Madrid amb el que s'està convertint, una afició perdedora incapaç de tornar aquell esperit guanyador i ambiciós que els caracteritzava fa tres anys, quan varen arrebatar una lliga al Barça de Ronaldinho amb quatre canyes i un convenciment brutal que la solució dels seus problemes estava a les seves mans. En definitiva, tu segueix fent que nosaltres seguirem guanyant.

Hores d'insomni i rom

2011-03-09T23:05:00.000+01:00

Dos minuts intentant obrir un cotxe que no era el meu, fet que no hagués tingut més importància si no fos perquè al garatge de casa hi tinc aparcat un Golf d'un color blau fosc, i el que intentava obrir era un Seat no sé què de color negre, anar amb un cove ple de roba bruta per posar una rentadora i obrir el congelador per començar a llençar la roba a dins, com a disculpa dir que a casa, els armaris on hi han la rentadora i el congelador estant de costat i són idèntics, tot i així, sé que tampoc té perdó. Per altra banda, anar al Mercadona a comprar i amb el carro encara ple de le bosses de la comprar, tornar-lo al seu lloc, agafar l'euro i anar cap al cotxe ben convençut del que ha fet la feina ben feta, totalment inconscient que les bosses estaven camuflades a una filera de carragamenta buida. Anar a un carrer en contradirecció, tenint la sort que ningú ve en sentit contrari per estampar-me un segell a la cara. En fi, aquestes són les verídiques conseqüències d'hores d'insomni i rom, i a diferència d'altre posts on s'exagera la realitat per mostrar el seu costat més satíric, en aquest cas us puc assegurar que tot és real, és més, he mirat de minimitzar-ho per no fer més el ridícul.

Lectura de l'Evangeli segons Sant Lluc

2011-03-08T08:13:00.002+01:00

En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l’ha de menester.» Els dos que Jesús enviava se n’anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?» Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester.» Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els mantells a sobre i hi feren pujar Jesús. A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt.»

Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors.» Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres.»

Benvingut trempat!!!

Literatura en democràcia

2011-03-05T19:55:00.000+01:00

Entre les bambolines de la resistència del franquisme anava creixent una nova consciència democràtica que durant als anys vuitanta va anar creixent en l'àmbit literari. Les noves veus narratives van deixar de veure el conflicte a l'exterior per escriure els problemes d'una ànima alliberada per les cadenes rossegades del feixisme. Aquests nous narradors, fills de les veus dels seixanta que van començar a fer un paral.lelisme entre el món exterior del país i les contradiccions interiors del jo, han anat trobant un to propi diferenciant-se uns dels altres. Així doncs, escriptors com Pombo, Marías, Mendoza, Vila-Matas, Millás, o ja més cap als noranta, Martínez Pisón o el desaparegut Casavella, han deixat a la literatura castellana un pòsit de narradors singulars que ens presenten la realitat des de la seva singularitat, que no respon tant a condicionants exteriors com passava durant el franquisme, sinó que és la conseqüència del viatge interior de l'artista que amb els anys es va enriquint i va adquirint diferents tonalitats. Així doncs, quan un analitza o intentar veure en prespectiva que suposa la democràcia en la vida literària d'un país, podríem afirmar amb la boca petita que la democràcia, si més no a Espanya, a deslligat a l'escriptor per treure tot el seu jo en la novel.la, per deixar de banda la necessitat d'influir en el context social per donar força a la interioritat pura de l'escriptor que escriu lliurement el que el seu interior li demana.

Sud enllà fugint d'una hèrnia

2011-03-03T17:26:00.000+01:00

El dia que he deixat de ser gironí, que m'he exiliat fugint del preu al metre quadrat sud enllà, a la frontera legítima per fer deu passes i entrar al territori de la meva ciutat i dir que encara que no pugui votar l'Anna Pagans, presumir d'un riu pudent, i treure pit gràcies un xovinisme benevolent amb un mateix, també tinc dret a celebrar les Fires com si encara fossin del tot meves, he quedat bastant parat amb un parell de reaccions de diaris esportius arran de la lumbalgia que ha obligat a ingressar a Guardiola: demanaven que la gent li enviés un missatge d'ànim. A veure, arriba un moment que ja fotem riure i ridiculitzem el fet d'estar malalt. En Guardiola té una hèrnia, o sigui, no té res. No ha tingut un atac de cor al mode cruyffià o ha estampat el seu cotxe a l'estil Ana Torroja, o sigui, queda bastant ridícul que donem tanta importància al fet que una persona tingui una hèrnia, animant a la gent a donar missatges d'ànim, més que res perquè acabem convertint la seva vida privada en un espectacle i donem rellevància a un fet que a part de la molèstia d'estar un hospital, no arriba més enllà. Què demostra això? Que la societat és tova, poca cosa, i que darrera l'escorça brillant d'aquell maquillatge comprat a una botiga elitista, s'hi acumula un munt de matèria podrida condemnada a la buidor. En fi, m'he quedat tant fotut amb tot plegat que he començat el dia sud enllà fugint d'una hèrnia discal que ens ha deixat les misèries enlaire.

Amagat sota una estrella

2011-03-02T15:45:00.001+01:00

Quan el cor bat en revolta però et veus com un nàufrag d'uns ideals perduts en un mar d'onades rutinàries, llavors, en aquest precís instant que la tempesta perd el ritme i la literatura passa a ser llegida com un trist compendi de lleis sense sentit, és quan entra la música d'aquell grup enterrat sota les esperances trencades dels noranta que cantava a un món perfecte sense saber gaire com poder arribar-hi. La melodia ens crida en silenci a fer un pas endavant, a mirar la vida amb optimisme, a canviar aquella realitat que ens sembla insuficient, perquè com diu el Sabina, la realitat defrauda tant que moltes vegades les cançons es fan necessàries per seguir avançant amb aquell somriure que porta escrit el mot trencat de la revolta.

Per això, quan la vida us atropella i us sentiu una merda, quan la nostàlgia us embolcalli amb el seu escalf traïdor i el present sigui insuficient, agafeu aquella cançó on hi ha tot el vostre ser, tota la vostra vida escrita a cada acord, sortiu a passejar pel carrer i totalment absents, mirant al terra, mastegue-la pensant que tu vals més que un estat de derrota permanent. De moment, feliçment tinc la esperança que per poder buscar un demà millor en la música ja no em caldrà anar amb al cap jup pel carrer buscant les respostes en l'asfalt, més que res perquè deu anys després els podré tornar veure en directe amagat sota una estrella.

El repte de la llibertat de consciència

2011-03-01T17:00:00.002+01:00

Els conflictes presents als països musulmans tenen un denominador comú a Occident: la recerca de la democràcia occidentalitzada en front del tiranisme dominant en aquelles terres àrides. Aqui, a Europa, i sobretot a Estats Units, ens afanyem a donar classes d'esperit democràctic perquè quan ens comparem amb els demés em sembla que nosaltres som fills directes de Pèricles, ara, quan analitzem realment com som, un ja comença a posar-se la mà a la cara preguntant-se si hem aconseguit superar l'estat de l'antiga democràcia elitista d'Atenes. Ho dic perquè tendim a mostrar una certa superioritat cultural quan parlem d'aquests països, i aquesta benevolença amb nosaltres mateixos ens impedeix millorar cap a l'objectiu comú d'una societat que aspira a ser democràtica: la conquesta plena de la llibertat de consciència dels seus ciutadants. Així doncs, sovint utilitzem la paraula democràcia per tapa el vertader problema que podem viure a Occident i que és pel qual lluiten aquest països musulmans: que el ciutadà pugui tenir llibertat de consciència per actuar sempre com cregui convenient. Certament que aquí estem molt millor que allà, però hem d'anar en compte que el xovinisme complaent que tenim ens pot impedir a mirar cap endavant.

Un dilluns igualment diferent

2011-02-28T23:33:00.000+01:00

Mentre certs rumors provinents de les cendres d'una estació on els trens havien quedat aturats, apunten que tot no havia quedat igual i encara hi havia cert temps per tornar enrera, encara que fos per recordar que teníem uns himnes que un bon dia varen semblar eterns, recullo un llibre firmat d'aquell autor amaragallat que durant anys he anat seguint pels carrers d'una ciutat plena de prodigis on es barrejaven els anarquistes amb els bojos que jugaven a ser inspectors. Tornant a casa, regalat amb una bona conversa d'aquell vell amic enyorat a un país africà, agafo orgullós aquelles dedicatòries sortides de la ploma savoltiana encarregat de dibuixar el perfil d'un Mauricio enamorat de les perípecies hebraiques d'un tal Pomponio Flato, i penso que aquest dilluns ha estat diferent, que entrem a un mes de març que segurament serà diferent, que aquesta setmana, blanca per alguns, blaugrana pels altres, serà única i per tant diferent a les que tindrem fins ara. En fi, tot plegat semblava diferent fins que al acabar al Crackòvia, m'he tornat a enganxar a contracor a Polseres vermelles, i dic a contracor perquè és totalment perjudicial pels meus brots hipocondríacs, ara, una vegada més m'ha atrapat l'optimisme latent als radis d'aquelles cadires de rodes que es passegen per l'hospital regalant versos de vida quan la vida deixa anar els gossos i et deixen a un carreró sense sortida. Quina sèrie més sana!

L'ara contra el demà

2011-02-27T20:18:00.000+01:00

La persona, durant el seu trajecte vital per aquest camí embardissat de roses sense punxes, ha de tenir clar la simetria de les dues prespectives que han de ser la base del seu fer diari. Primer de tot, una prespectiva finita, conscient que la daga està afilada a cada cantonada, afamada per alimentar amb sang innocent la seva punxa destinada a treballar en favor de la sobrepoblació. Aquesta consciència finita ens ajudarà a viure el nostre dia a dia amb el propòsit d'estimar la gent del nostre voltant per sobre de qualsevol diferència, i sobretot, de demanar perdó quan l'aspre tacte de la discòrdia entra dins nostre i engloba tot el nostre ser. En segon lloc, hem de tenir una prespectiva que vagi més enllà de la finitud de la nostra existència, on ens veiem nosaltres mateixos com una part de l'engrenatge d'aquesta màquina destinada a una perfecció frustrada que coneixem com humanitat. Tot el que fem, tot el que som, traspassa la nostra pròpia vida per projectar-se en el futur, més que res perquè moltes de les nostres accions no donen els seus fruïts en la immediatesa, sino amb el lent del pas del temps. Quin és el problema que tenim ara? Quen en els punts on hauríem de tenir una visió mortal de la vida, ens pensem que som eterns, i en els que hauríem de traspassar els límits del dia a dia, fem un cant a l'ara i l'aquí perquè demà no sabem què pot passar. Tot plegat molt contradictori.

Els llibres que vaig salvar del foc

2011-02-27T00:22:00.006+01:00

Els llibres reposen presos a les taules de la biblioteca a mercé de la mirada dels inquisidors, que decidiran quins formaran part de la remodelació de l'espai bibliotecari i quins alimentaran una foguera que gaudirà de la felicitat de l'ignorant. Vaig donant voltes per les taules. M'agobia veure tant de llibre acumulat perquè la informació es solapa i no saps per on començar, sabent que els llibres que tu triis es salvaran de la crema. Mira, mira, i tornar a mirar. El quadern gris de Pla. Un recull dels millors poemes de Verdaguer. Una novel.la de Rafael Sánchez Mazas que servirá per reinvidicar la necessitat d'estudi de la literatura feixista de la Espanya dels 40, uns autors que van crear les seves obres a l'aixopluc d'un silenci totalitari. Unes cartas marruecas de Cadalso que tristament són, 300 anys després, descaradament actuals. I sobretot, un exemplar del Quijote que tenia com a funció, tornar el favor que ens va fer Alonso Quijano quan va salvar el Tirant lo blanc de les flames cavallaresques. En fi, mentre poso els llibres a una estanteria dedicada als que nosaltres, els lectors inefables, decidim salvar, em sento poderós, com si una part del destí de la literatura estigués a les meves mans, com si l'eco trencat del vells poeta m'agraís amb un sonet sense rima que hagués posat al meu gra de sorra a dins el desert àrid de les lletres eternes.

El fidel animal

2011-02-24T09:40:00.004+01:00

Sempre està allà, darrera meu, amagant-se quan al foscor m'envolta sense concessions, i deixant-se veure quan no té més remei, quan la llum del dia la delata. Per això, ahir a Cotlliure vaig voler fotografiar-la, perquè es veiés com és, amorfa totalment, sense gaire més essència que el que li dóna el fet d'estar dia rera dia al costat d'un perdedor que va pel món sense gaire més dignitat que un Gadafi derrotat.

En fi, que m'ha semblat adient, mentre mirava la fotografia, escoltar aquells versos de Sau de Amb la meva ombra que diu "La meva ombra sempre m'acompanya / és el fidel animal / que si l'escupo mil cops a la cara / calla i accepta la nostra amistat". Més o menys, perquè em pugui explicar, la relació turbulenta amb la meva ombra vindria a ser així, a mig camí entre l'amor incondicional i el desastre apocalíptic.

La pastanaga està deprimida

2011-02-23T19:58:00.001+01:00

Estic deprimit. Se m'ha escarrensit la pastanaga i per això fa una setmana que ni tant sols entro al blog. No tinc ganes d'escriure, i la passió per agafar l'ordinador i començar a fer cinc articles d'una tirada ha acabat asseguda algun racó ignorant el cant desafinat d'una musa obesa. Tot plegat ve donat perquè el meu nou ordinador Acer, de dos mesos d'antiguitat, regal de Nadal, i font d'esperança per convertir-se en la plataforma per estrellar definitivament la meva carrera literària, ha decidit tirar-se d'una distància d'un metre i picar al terra just amb la part on s'emmagatzema el disc dur, enviant-lo a millor vida, i amb ell, tot el sistema operatiu, que encara que no sé el que és, es veu que és el que val pasta. Tot trencat, tot perdut, tot està per fer però ara mateix ho veig impossible.

Davant d'aquesta situació de desencís informàtic, he acabat amb un estat de xoc que m'impedeix escriure, pensar, menjar (bueno, això no) i altre tipus d'activitat no apte quan tens a davant vuit i mesos i mig d'embaràs, o sigui, en certa manera, des d'un punt de vista matrimonial, ja em va bé que l'ordinador s'hagi trencat. De totes maneres, avui a Cotlliure, davant la tomba del poeta, m'he proposat tornar a lluitar per reobrir aquest camí embardissat on s'hi amaguen les meves desil.lusions que gairebé diàriament intento plasmar en aquest hort heterogeni. Així doncs, estimat lector, sàpigues que estic deprimit però que de mica en mica intentaré treure la pastanaga del seu estat tombat d'escarransiment. Gràcies per la comprensió, i ja ho sé, un iboprufeno ho cura tot.

El tamany importa

2011-02-17T16:51:00.000+01:00

Permeteu-me criticar aquells que diuen que el tamany de la barbacoa no importa, que si tens un jardí poc poblat no et pots permetre una gran barbacoa perquè després el paisatge queda descompensat. Segurament aquests filàntrops barats són els mateixos que van deixar anar un dia que l'important és participar i que en el món del fútbol, no passa res si perds sempre hi quan juguis bé. A veure anem per parts. En primer lloc, tenen raó, l'important és participar sempre hi quan guanyis, més que res perquè si perds, amb el temps ningú se'n recorda de tu i acabes anant a dormir de mala llet. Algú recorda contra qui va guanyar el Barça els vuitens de l'any de la final de París? No ho recordes, oi? El que era considerat el millor equip d'Europa del moment: el Chelsea de Mourinho. Els perdedors passen a l'oblit. En segon lloc, no passa res si perds sempre i quan juguis bé. Mentida. Això és veritat si jugués a la Play contra el teu fill depressiu i necessites donar-li una alegria. Si és el teu enemic de tota la vida? Llavors la cosa ja canvia. I finalment, deixeu-me tractar el tema del tamany. Si tu tens una barbacoa gran, ample, que ocupi espai, pots cuinar molta més carn d'una sola tacada que si la teva barbacoa és més xica. Per tant, a barbacoa més gran, més poténcia: el tamany sí que importa.

Cas Agné: La defensa del sentit comú

2011-02-16T11:26:00.000+01:00

Dies després de la reacció de Raul Agné davant dels mitjans de comunicació d'Osca, sap greu veure com moltes forces polítiques utilitzen aquest fet per fer política, quan la reacció de l'entrenador del nostre Girona va més enllà de qualsevol bandera política, sent simplement una apologia al sentit comú. L'homo espanyolus castizus va sortir en defensa d'una visió de la llengua totalment feixista i sobretot, en contra de la lògica i la educació fonamental que t'ensenyen quan tens tres anys i aixeques les faldilles de la nena per fer com en Son Goku, ja que, encara que siguis un nen, no ets tonto i saps que pot haver-hi premi. Perdó. Tornem al tema. Aquests mateixos que van increpar Agné són els que ens acusen a nosaltres de fer un apartheid lingüístic quan algú ens parla en castellà i contestem en català perquè pensem que la única via per sobreviure el que som es defensar la llengua, un dels nostres trets diferencials que ens basteix la idenitat com a catalans. Ens diuen maleducats i que no som universals (ai ciudadanos, quant de xovinisme espanyol s'amaga darrera aquest fals universalisme). Doncs mira, per on, el liberalisme ilustrat espanyol, els hereus de Cadalso, Feijo'o, Larra i Machado, l'Espanya que está orgullosa del Premi Nobel d'Ochoa (que es va formar a EUA? Cállate coño, este parte no se explica), l'Espanya que presumeix de la Generación del 27, doncs quan es tracta de ser respectuós amb el català, cap problema, ens canviem la careta i surt aquell Millán Astray que porten dins, que et fot un tret i encara t'acaba foten bronca perquè t'havies posat a davant. Gràcies a Déu, o més ben dit, esperem que aquesta relació tingui els dies comptats per una qüestió de lògica: dos que no s'estimen poca cosa fan sota el mateix sostre.

PD: Ara sortiran tots els convergents i els d'esquerra a elogiar l'Agné, però no patiu, quan Espanya els necessiti per aprovar els pressupostos, treuran la llengua per a veure si cau alguna cosa. Déu n'hi do.

Remei d'un desamor

2011-02-15T19:55:00.001+01:00

Quan la relació és va podrint abans de començar a massegar-se, quan les ferides inicien en silenci un lent procés de desagnar l'afecte i la confiança, quan els retrets és la única forma d'establir una conversa on els dos es sentint en un espai còmode, quan les mirades s'eviten per intentar amagar a l'altre la indiferència que hi ha dins teu a l'hora de plantejar-te deixar-ho estar, quan la rutina dels petits gestos ha esdevingut una costum traïdora on només hi té el lloc un silenci semblant al d'un camp de batalla ple de cadàvers anònims, just en aquest moment, quan l'amor resta emboirat i només pots veure la part negativa d'una història que havia de ser diferent a les altres, és just aquell instant que entra el One step up del Bruce Springsteen a la teva vida.

Primer de tot l'arpeig nostàlgic de l'inici que va amb la línia d'un majestuós Tunnel of love on les històries d'amor i desamor es van barrejant sense saber molt bé on acaba una i comença l'altre, llavors ja ve la seva veu amb un timbre escèptic, com quedant-se a fora de la història del trencament, totalment extern a aquella llar de foc que no aconsegueix trencar l'ambient glaçat d'una família que s'ha convertit en un conjunt d'èssers individuals que viuen en un mateix sostre, com deia el Sabina, cada vez más tu y cada vez más yo, sin rastro de nosotros. I és en aquest moment, quan estiguis al mig de l'èxtasis springstinià, que decidiràs que val la pena tornar-hi, que val la pena arriscar-se a perdre si a l'horitzó hi resta una petita espurna que sembla ser una petjada esborrada de la victòria.

L'ombra allargada de Cohen

2011-02-14T00:44:00.003+01:00

La seva ànima llogada al diable reposa en les ombres on hi jeuen les veritats relatives. El seu barret, lleugerament caigut, tapa la mirada amenaçadora d'aquell desig adúlter que camina de puntetes per la teva habitació matriominal mentre les finestres són obertes i els llençols doblegats marquen la figura de l'absència femenina. El seu posat esquelètic i el seu caminar dubtós ressegueixen l'estela dels grans personatges que han passejat pels escenaris pintant melodies fosques a les esperances dels amants nocturns. Finalment, la seva veu esquerdeda i tenebrosa, et transporta en un món de seducció on el desig es fa realitat en les formes esveltes de dos cossos presos pel ritme atemporal d'una melodia composada pel diable de la immediatesa. Aquest és Leonard Cohen, aquell que em canta a les nits extremes allò de Dance me to your beauty with a burning violin, i que m'ha ajudat a trobar tantes vegades aquelles paraules que estan amagades als racons més inhòspits de la història i només surten quan es veuen acompanyades d'una obra d'art perfecta. És en aquests moments, que dónes gràcies a una tal Suzanne perquè l'ombra de Cohen sigui tant allargada.